Actualment vivim en una societat molt semblant a la descrita per Orwell en la seva novel·la 1984 i pens, he parlat amb molta gent jove, que potser els interessaria, a tall d’informació, saber com ens les arreglàvem mínimament les organitzacions que no érem de la colla que treballaven amb els poders fàctics i el franquisme reciclat.
Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada.
Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s’alternen en el govern.
Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d’aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984.
Evidentment, d’ençà els anys en què el feixisme i el nazisme dels anys vint i trenta del segle passat dominaven bona part d’Europa, el sistema de control de les consciències ha mudat. A les opulentes –en aparença!– societats de consum del Primer Món, sembla que ja no són necessàries les dictadures sagnants com en el passat. Ara la dominació s’exerceix més subtilment, mitjançant la manipulació de la informació i el rentat de cervell continuat que permet la televisió.
Però... com hem arribat a aquesta situació? Com i de quina manera els antifeixistes de fa trenta i quaranta anys provàrem d’enfrontar-nos amb el monstre del control de les consciències? Què férem en aquells anys? Qui barrà el pas a la ruptura amb el passat?
I encara més preguntes: com provàrem de fer-nos presents aquells partits que no teníem els poders fàctics rere nostre?
No sempre ha estat com el present. La gent que visqué els anys anteriors a la transició encara ho recorda. Les ciutats no eren aquesta mena d’hospital desinfectat orwel·lià d’ara. Fins i tot en els anys més negres de la dictadura hom podia sortir al carrer al matí i trobar la ciutat plena de pintades subversives demanant la llibertat, protestant pels crims del feixisme, exigint l’amnistia per als presos polítics.
En els anys anteriors a la mort del dictador i en els dos o tres posteriors a les primeres eleccions dites democràtiques, encara hi havia cartells aferrats a les parets, pintades de tot tipus. Va ser aleshores quan els poders fàctics, els partits polítics instal·lats en la gestió del règim, començaren unes fortes campanyes de propaganda per a fer veure a la població els avantatges de netejar les ciutats de proclames reivindicatives. En lloc de veure els aspectes creatius i de consolidació de la societat civil que significava tenir les parets de les obres pintades amb murals, cartells informatius, es prioritzaren i s’intensificaren les campanyes perquè cap partit ni grup alternatiu, que ja eren privats de sortir en els mitjans oficials controlats, pogués fer sentir la seva veu.
Potser que la darrera vegada que hi hagué una ocupació pacifica d’espais públics, vencent les consignes dels instal·lats quant a neteja de la ciutat, va ser en els mesos de la lluita per la sortida de l’OTAN, a mitjans dels anys vuitanta.
Després vengué el que tots coneixem: la desertització, la demonització dels moviments de base i alternatius. Tan sols els joves, sortosament!, la CGT, els sindicats d’estudiants dels Països Catalans, la CNT i algun altre col·lectiu s’han atrevit a lluitar contra els decrets del Gran Germà orwel·lià, tornant a donar dinamisme i creativitat a les nostres ciutats desertitzades pels polítics professionals.
