A Ramírez i a tots els grups alternatius els passa ara el que ja ens va passar als partits d’esquerra revolucionària a la transició, quan tots els mitjans de comunicació només promocionaven els grups que havien signat amb el franquisme reciclat els pactes de la transició.
Però no solament ens va sorprendre favorablement la campanya, en inferioritat de condicions com dèiem, portada per Marisol Ramírez. També ens ha sorprès positivament la lúcida crítica, positiva i constructiva, que ha fet recentment als dirigents que han portat al fracàs l’experiència d’Izquierda Unida.
Ho dic perquè, en tres frases summament encertades, Marisol Ramírez ha resumit de forma magnífica el que nosaltres i molts de companys de l’esquerra alternativa portam dient tota la vida. I si mirau els nostres articles dels darrers deu anys, han estat els arguments que hem emprat per demanar la renovació de l’esquerra oficial. Quan en unes recents declaracions la candidata al Congrés d’EU-Verds diu que a la seva organització hi ha «una excessiva preocupació pels càrrecs i les institucions en lloc de ser en el carrer»; quan afirma que «hi ha una esquerra alternativa que no se sent representada per EU-Verds»; quan demana que «cal deixar de vampiritzar els moviments socials» i conclou que la «resposta és al carrer» o, el que és el mateix, amb el poble, les lluites del poble, lluny dels interessos bords de les camarilles dirigents dels partits; quan expressa aquestes idees, fa seves les idees i els conceptes de tots aquells i aquelles que, des de l’inici de la transició hem demanat la creació d’una esquerra diferent a la que ens han enflocat els oportunistes de la política.
Només hi ha una cosa que, malgrat la frescor i la valentia del missatge de Marisol Ramírez, em va fer veure les dificultats del que proposava. Precisament, comprovar que llançava a l’electorat un missatge renovador envoltada, jo diria que encerclada, d’obscurs personatges que en temps de la transició i fins ara mateix han treballat per demonitzar persones i partits que no combregaven amb les directrius del carrillisme espanyol.
Tèrbols personatges dominats, com els seus pamflets demostren, pel més demencial sectarisme i dogmatisme que hom pot imaginar. Sap Marisol Ramírez que alguns dels personatges amb els quals ha sortit a les fotografies de la campanya electoral, cas per exemple de l’antic dirigent carrillista Antoni M. Thomàs, en una data tan recent com el 1994, demonitzaven els escriptors de l’esquerra alternativa que s’atrevien a escriure llibres de memòries amb opinions diferents a la versió «oficial» del carrillisme?
Quina «renovació» pot haver-hi a l’esquerra del PSOE si no anam deixant endarrere aquest passat escleròtic, dogmàtic, sense cap mena de futur? Les brutors, les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra alternativa de les Illes, contra els militants de l’OEC, l’MCI, l’LCR, etc, etc., arribava a quotes demencials amb els pamflets d’Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), obra editada per El Tall Editorial.
Com es podia afirmar, a un immund pamflet que publicaren a la premsa de Palma, que l’esquerra revolucionària de les Illes treballava pel franquisme policíac? I em deman... com és possible que una militant d’esquerra com Marisol Ramírez no entengués la contradicció que representava exposar el seu missatge renovador al costat d’algun d’aquests representants del dogmatisme i el sectarisme més tronat de les Illes, més mancat de perspectives de futur?
