L'AGORA
Menorca

JAUME SUREDA

Sempre he tengut una especial predilecció per Menorca; per l'illa i per la seva gent. Vaig tardar a comprendre els motius d'aquest sentiment. Sospit que un d'ells és un fet llunyà de la meva infantesa. Molt de tant en tant, després de dies de mal temps, quan els vents que acompanyen les tempestes esborraven els núvols del cel i semblaven haver escurçat les distàncies, des de la costa del meu terme municipal es podia veure a la perfecció l'illa de Menorca. Hi poden arribar nedant! -pensava jo, innocentment. Però la meva família mai em duia a visitar aquella terra que semblava a dues passes i, en canvi, organitzava ocasionals viatges a Palma, un indret que no es podia destriar ni des de la muntanya més alta del meu municipi. ¿Per què -em demanava empipat- anam a un lloc tan a contramà com Ciutat -de nin mai vaig dir ni sentir dir Palma- en lloc de visitar Menorca, que està a dues passes i on podríem arribar-hi amb dues braçades? Sí; hi va haver un temps en el qual la sospita que em vedaven Menorca va fer que la desitgés, que és una forma de despertar l'estima.

Amb els anys he descobert motius més racionals per explicar la meva predilecció per l'illa germana. Un dels més decisius ha estat la coneixença de gent menorquina. El tracte amb persones com el professor i exrector Llorenç Huguet, els polítics Joana Barceló, Joan Huguet, Guillem Camps, Artur Bagur, Antoni Gómez, Simó Gornés, Maria Lluïsa Dubon; l'antropòleg Joan Comas; els professors, Maiti Orfila, Begoña Oquiñena, Ruben Comas, Joana M. Petrus, Antoni Petrus, Joan Rita, Joan Rosselló i tants altres, m'ha reafirmat la convicció que aquella és terra de bona gent. I això que ben prest vaig assabentar-me que a Menorca no ens tenen en gran estima, als mallorquins. Ho vaig descobrir, de ben jove, en el camp de futbol d'Alaior. Allà vaig sentir, astorat, que la paraula «mallorquinot» era l'insult més contundent que dirigien a l'àrbitre. Després, evidentment, he entès les reticències de qui ha de patir una doble insularitat…

Potser, però, és la forma com els menorquins han sabut i saben preservar el medi el motiu fonamental de la meva tirada cap a Menorca. Un estudi sobre percepcions i comportaments ambientals que, fa poc, hem finalitzat a la UIB confirma que la sensibilitat ambiental dels menorquins és superior a la dels mallorquins o eivissencs. El 7'9% dels ciutadans de Menorca diu pertànyer a un grup o associació ecologista -a Mallorca ho afirma el 4'4% i a Eivissa l'1%. Gairebé el 75% de menorquins considera tenir consciència ambiental; un percentatge significativament superior al dels altres ciutadans de Balears. A diferència dels mallorquins o dels eivissencs, els menorquins aproven la política ambiental del seu Consell; no així la del Govern balear a qui atorguen pitjor puntuació que al Consell, Govern central, Unió Europea o Ajuntament. L'impacte del turisme i l'excessiva urbanització són els dos problemes ambientals que més els preocupen i la tortuga -tot un símbol: poc a poc i bona lletra- és l'espècie protegida que més coneixen. No cauen, però, en el cofoisme; no arriben a la meitat els satisfets amb la forma com respecten el medi. Per altra banda, creuen que incrementar l'educació ambiental i aplicar millor la legislació són les dues mesures més eficaces per resoldre els problemes ambientals.

Ja fa anys, Carlo M. Cipolla posà de manifest que l'estupidesa es reparteix per tot arreu; hi ha estúpids mascles i femelles, amb escassa formació i amb molts estudis, d'aquí i d'allà. Evidentment, també hi ha estúpids menorquins. A Menorca, però, han sabut, saben, posar a retxa una de les espècies més perilloses d'aquesta fauna: la que es dedica a fer mal bé la terra. Molt més per això que pels records infantils o que per la coneixença de la bona gent menorquina amb qui he tingut la fortuna de relacionar-me, sobre tot per això, deia, tenc una especial predilecció per Menorca.