Els poemes seleccionats per Pere Rosselló Bover i que surten publicats a 10 poetes mallorquins dels anys 70 provenen dels poemaris Foc i fum El cicle dels insectes, Els poemes de l’horabaixa, Punt final, Llibre de pregàries, Cercle clos, Perifèries (2001), Rituals, Temps moderns: homenatge al cinema (2003) i Lletra de batalla (2004). Un dels poemes d’aquesta selecció, el titulat Ben voler i que correspon al poemari Els poemes de l’horabaixa (Premi Grandalla de poesia del Principat d’Andorra 1993), m’ha fet recordar amb força intensitat l’origen de la meva dedicació a la literatura. El poema, dedicat als homes i dones que caigueren assassinats sota les bales dels botxins de Falange Española segurament es va congriar en les llargues nits de la postguerra, quan la meva família, amb les portes de casa ben tancades perquè no els sentissin els veïnats, parlaven a cau d’orella dels amics afusellats i desapareguts en aquella època tenebrosa.
La meva formació cultural va molt lligada, i ho he escrit en un altre article, a les influències provinents de la meva família mallorquina, els Crespí i Pons, els Verdera i, més concretament, a la influència dels llibres que deixà a les golfes de casa seva, al carrer de la Muntanya de sa Pobla, Miquel Crespí Pons, el batle del poble que conegué i mantengué tertúlies i contactes culturals amb Miquel Costa i Llobera, l’arquitecte Guillem Forteza, que va ser qui realitzà el projecte de l’Escola Graduada que el dictador Miguel Primo de Rivera inaugurà el 10 de setembre de 1929; i mossèn Parera i Sansó, el rector de sa Pobla que publicava una revista religioso-cultural de tendència molt dretana, Sa Marjal, però plena de curiositats i informacions que ens serveixen per a adonar-nos dels trets més essencials d’aquella època.
El batle Verdera, Miquel Crespí i Pons, emigrà a l’Argentina quan es va proclamar la república. A les golfes de la casa dels seus pares, on ens mudàrem a viure a començaments dels cinquanta, encara hi havia antiquíssims exemplars de Un estudiant pagès, de Mateu Obrador i de Cuentos de Pere d’Alcàntara Penya. D’aquelles horabaixes perdudes a les golfes, jugant a fer vaixells de paper amb els fulls que arrancava de les polsoses publicacions, sempre recordaré els noms de Marian Aguiló, Jeroni Rosselló, Josep Lluís Pons i Gallarza i també, potser era l’autor amb més llibres en aquells prestatges quasi abandonats, Miquel Costa i Llobera.
De part del pare i l’oncle, els excombatents de l’Exèrcit Popular de la República Paulino i José López, les influències eren unes altres, evidentment. En parlar de la seva joventut, dels anys que precediren la guerra civil, de les lectures de quan tenien divuit i dinou anys, sempre sortien a rotllo els noms de Barbusse, Romain Rolland, Glaesser, Remarque, Arnold Zweig, Dos Passos, Dreiser, Upton Sinclair... A Palma, on des de sa Pobla ens traslladàrem a començaments dels seixanta, record haver anat amb l’oncle José a trescar per les llibreries de vell, per les paradetes de llibres d’ocasió que, coincidint amb la Fira del Ram de Ciutat, venien de Barcelona, València i Madrid. L’alegria de l’oncle era trobar, entre el caramull d’ofertes, alguns dels llibres salvats miraculosament de la destrucció d’obres i d’idees avançades decretada pels franquistes. Em referesc a alguns exemplars de El ángel azul (Heinrich Mann), Campesino (Ivanov Userlod), Sin novedad en el frente (Remarque)...
De les tertúlies del pare i l’oncle amb els expresos polítics que, una vegada alliberats dels camps de treball, havien quedat a viure al poble, em restà el record d’un amor accentuat cap a la cultura. El meu pare, agafat presoner pels franquistes, va ser destinat, formant part del Batallón de Trabajadores 151, a un camp de treball proper a sa Pobla. En una de les sortides autoritzades pel comandament del camp, tengué sort de conèixer la dona, ma mare, que li salvà la vida.
