En el fons, com tothom sap a la perfecció, més que l’esquerra institucional ha estat l’esquerra alternativa, l’esponerós ventall de plataformes, sindicats i organitzacions la que ha portat a coll la lluita en defensa dels nostres minvats recursos naturals, contra l’especulació, els encimentadors i la corrupció que, pel que hem vist, amenaça d’esdevenir una plaga crònica per aquestes latituds.
Sovint els partits de l’esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s’apoltronen en els respectius despatxos i van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, els enriquidors debats que tots coneixem. És evident que existeixen alguns dirigents de l’esquerra institucional una mica coherents amb el que diuen defensar.
Pocs, però hi són; no en mancaria d’altra! Però cal dir igualment que molts membres de l’esquerra alternativa estan cansats d’anar a multitud d’actes solidaris amb col·lectius represaliats i en crisi, en defensa de la llengua i el territori, contra les agressions feixistes, sense veure mai ningú cap d’aquells pels quals hem demanat el vot.
Tot plegat és ben trist i ens demostra com l’esquerra institucional només vol el nostre suport o demana l’ajut d’aquestes organitzacions per a accedir als llocs de gestió del règim, sense pensar mai a anar més lluny, en lluitar de debò per les reivindicacions dels col·lectius que hem ajudat a fer-los gaudir del poder que ara tenen. Sabem que ens instrumentalitzen. Ho podeu demanar a Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i us ho explicarà fil per randa! Els deixam que ho facin només perquè tenim unes ganes esbojarrades de veure fora de les institucions els depredadors i encimentadors.
Però haurien de saber que un dia, i moltes vegades determinats fracassos electorals en són una prova evident, deixarem d’oferir-los el xec en blanc que han tengut fins ara mateix.
Si aquestes són algunes de les mancances de l’esquerra institucional, també l’esquerra alternativa pateix d’un caramull de defectes debilitats que caldria erradicar. Hem escrit en nombres ocasions que l’esquerra alternativa és l’única que es mobilitza activament abans, durant i quan han acabat les campanyes electorals.
Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira, els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap recompensa econòmica, impulsada per un apassionat moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que pugui haver-hi en la societat actual.
En definitiva, és l’esquerra alternativa la que fa la feina dura, la de treure el poble al carrer, la de bastir els fonaments de la societat civil. Una feina que, posteriorment, sol ser vampiritzada pels partits de la moqueta i el cotxe oficial. I ens preocupa que aquesta esquerra autèntica, la que lluita per principis i no per cadires, deixi sovint el camp lliure per a les claudicacions de determinats representants institucionals.
