Temps enrere escrivia: «Talment fer un
llarg viatge a la recerca d'una
civilització perduda! Trobar novament els
poemes, els sentiments que et bategaren fa
trenta anys o més! Tot plegat, pura
arqueologia sentimental, però també una
possibilitat de concretar alguns dels
aspectes que m'han impulsat a escriure
poesia, a viure la literatura en el sentit
més estimat dels modernistes, en la línia
marcada per Maragall quan demanava una
escriptura de la 'paraula viva' lluny de la
falsa retòrica dels exquisits». Aquestes
eren les paraules amb què, a sol·licitud de
l'escriptor i catedràtic de la Universitat
de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló
Bover començava la introducció de la meva
Antologia (1972-2002), apareguda el
2003 a la col·lecció El Turó. Ara, cinc
anys després, podria tornar començar unes
notes referents a El mecanismo del
tiempo amb la mateixa recomanació,
perquè quan l'escriptor Gabriel Janer
Manila i l'Institut d'Estudis Baleàrics
(IEB) em demanaren que començàs a preparar
aquesta nova antologia el que vaig fer va
ser continuar la feina començada l'any 2000
amb Antologia (1972-2002).
La
diferència era que ara tenia més pàgines a
la meva disposició i, per tant, podia donar
una visió una mica més àmplia del que ha
estat la meva feina poètica de mitjans dels
anys seixanta fins al present. I també em
permetria, i això sí que ho considerava
prou important per a anar deixant material
informatiu per als futurs estudiosos del
fet literari a les Illes, situar a l'inici
de la selecció de cada poemari les dates de
redacció i de publicació. Un fet a tenir en
compte, perquè sovint, i s'esdevé en molts
d'escriptors, la data de publicació d´un
poemari no correspon amb l'any o anys en
què foren escrits els poemes. L'encàrrec de
l'Institut d'Estudis Baleàrics (IEB) em
permetria deixar solucionat aquest petit
problema ja per sempre.
Per fer més
entenedor el que vull dir basta explicar
que, per exemple, el poemari Foc i
fum, que guanyà el Premi de Poesia
Marià Manent de l'any 1983 i que va ser
publicat per l'Editorial Oikos-Tau de
Barcelona el mateix any, és compost per
poemes escrits entre els anys 1970 i 1977.
El cas del poemari Cercle
clos, que guanyà el Premi de Literatura
de l'Ateneu de Maó l'any 2001 i que publicà
l'Institut Menorquí d'Estudis en la
prestigiosa col·lecció de poesia Xibau, és
un cas semblant. El poemari, escrit en la
mateixa època que Foc i fum no va
ser publicat fins... el 2002! És a dir,
quasi trenta anys després. L'antologia
publicada per Calambur Editorial en la
col·lecció Biblioteca de las Islas
Baleares, la selecció i traducció d'alguns
dels meus poemes en el llibre titulat El
mecanismo del tiempo (El mecanisme del
temps) m´ha permès solucionar aquest
petit problema que, com deia, aclareix
dades de la creació dels meus poemaris que
d´una altra manera quedarien en
l'obscuritat. Per posar-ne un exemple: el
lector que ara llegís Cercle clos
(2002) podria arribar a la conclusió que el
meu treball no ha evolucionat d'ençà
començaments dels vuitanta, quan va sortir
Foc i fum a Oikos Tau.
La
publicació de El mecanisme del temps (El
mecanismo del tiempo) m'ha fet recordar
igualment alguns fets i esdeveniments
relacionats amb aquests darrers trenta anys
de dedicació a la poesia. En el llibre, una
antologia de poemes de dinou poemaris
escrits des del 1970 fins al 2005, es pot
trobar, de forma resumida, el resultat
d´una pràctica poètica que comença a
mitjans dels anys seixanta, quan Josep M.
Llompart, després de llegir els nostres
primers treballs, ens encoratja, com a
tants d'altres escriptors mallorquins, a
continuar conreant les lletres.
Quaranta-dos anys després dels primers
contactes amb Josep M. Llompart podem
copsar, malgrat les crítiques que en aquest
sentit va tenir en vida i continua patint
de mort, com bona part de la literatura
contemporània de les Illes i bona part de
la del Principat i País Valencià es va anar
bastint lentament gràcies a la seva feina
d´animar, aconsellar i formar els joves
d'aquella època. Moltes de les lectures de
formació de mitjans dels anys seixanta són
fetes pels seus amables
suggeriments.
I quines són, de forma
resumida, aquestes influències poètiques?
Jo crec, i ho he dit més d´una vegada, i
qui ha llegit algun dels meus poemaris ho
sap perfectament, que en aquests trenta
tants d'anys de conreu de la poesia sempre
he navegat dins una línia de clara
tendència antinoucentista, molt allunyada
de l'herència de l'Escola Mallorquina i
seguint sempre el mestratge (entre els
poetes catalans) de Bartomeu
Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit,
Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell
descobriment que significà El dolor de
cada dia, el famós llibre de Jaume
Vidal Alcover que tant enfurisma poetes com
Miquel Gayà o Guillem Colom. Naturalment,
aquesta és tan sols una llista mínima,
escadussera i provisional, escrita només
per a suggerir el sentit de les influències
culturals dels qui érem joves a finals dels
anys seixanta i principis del setanta.
Les referències de la poesia insular
que tenim a començaments dels anys seixanta
són, segurament, les que trobam en la
selecció d'autors nostrats feta per Manuel
Sanchis Guarner: Els poetes insulars de
postguerra (1951).
Pel que fa a
la influència d'altres literatures, podríem
incloure, entre els de llengua espanyola,
Federico García Lorca, Miguel Hernández,
César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas,
José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de
Otero.
