En la manifestació de dia catorze davant
el Consolat de Mar per a defensar Son
Espases, molts militants i simpatitzants
del Bloc parlaven de la necessitat que els
seus dirigents sortissin del govern. Es
tractava, deien, de donar suport crític a
un govern PSOE-UM des de l'exterior, per a
no fer-se responsables de decisions de
l'executiu que puguin anar en contra del
que s'havia promès a l'electorat
progressista. Tothom es mostrava decebut
per l'actitud de claudicació del PSOE
davant els poders fàctics de les Illes. En
el fons, l'ambient que es respirava entre
els manifestants que volien -i volem!-
preservar el territori de les urpades
d'especuladors i del desenvolupisme
salvatge i irracional, era que ningú no
s'esperava un abandonament de promeses
electorals de tal magnitud i just en
començar la legislatura.
És evident
que el fet de deixar de banda les promeses
electorals, les històriques lluites
ecologistes i conservacionistes en defensa
dels nostres minvats recursos naturals i
territori, d'abandonar les mobilitzacions
per defensar la Real, ses Fontanelles i
Port Adriano, és un problema prou
greu que condicionarà en un sentit negatiu
l'actual Pacte de Governabilitat. Però els
abandonaments de les promeses electorals
per part del PSOE vénen de molt lluny, no
solament de la transició. O és que ja ningú
no recorda com Felipe González i
Alfonso Guerra ens feren restar a
l'OTAN? Son Espases, ses Fontanelles,
Port Adriano avui, i demà,
possiblement, el segon cinturó de Palma i
la façana marítima, seran també causes de
lluita i mobilitzacions.
La
construcció de l'hospital a Son Espases,
l'ampliació del port de Palma fins a límits
de l'irracionalitat més absoluta,
l'arribada del gasoducte que ha de
proporcionar energia il·limitada a les
Illes, assenyalen com és de lluny que és la
realitat que constatam diàriament amb el
que xerriquen i prometen els professionals
de la política quan són en campanya
electoral per a entrar en
nòmina.
Malgrat la memòria històrica
de les claudicacions de l'esquerra oficial
(tots recordam el recent abandonament de
l'ecotaxa), reconec que no pensava que la
marxa enrere fos tan ràpida per part del
nou govern. Havia fet un esforç per a
tornar a creure que, potser, igual, qui
sap, aquesta vegada es podria avançar en el
camí de fer alguna cosa de diferent.
Diferent del que han fet els partits de les
renúncies i claudicacions davant la banca,
els poders fàctics empresarials i
especulatius.
Què faran els companys
i companyes del Bloc davant aquest
abandonament de lluites i justes
aspiracions populars? Les direccions que
comparteixen responsabilitats amb UM i
PSOE... com podran justificar davant els
seus electors la continuació en el govern?
És una situació difícil que no sabem com es
pot resoldre. Donar suport crític a la
gestió Munar-Antich des de fora del
govern comportaria, per a la direcció del
Bloc, perdre les grans àrees de gestió que
ara ocupen. Sembla que la decisió que
demanaven alguns manifestants que sortiren
en defensa de la Real és, a hores d'ara,
impossible, a causa, precisament, de
l'estreta unió de totes les forces de
centre-esquerra en el Pacte de
Governabilitat. La decisió de donar suport
a l'executiu des de l'exterior potser
s'hauria d'haver pres abans d'acceptar
compartir el poder amb UM i la
socialdemocràcia espanyola. Es tractaria,
més que el col·locar alts càrrecs en el
govern, de prioritzar la consolidació de la
societat civil de les Illes, els partits,
sindicats i plataformes que han portat i
porten a coll la tasca d'aturar el
desenvolupisme salvatge que pateix el
nostre poble.
Els mesos vinents
anirem veient com es desenvolupa la crisi
que ha encetat aquest abandonament dels
interessos populars per part del PSOE.
Veurem igualment què anirà fent el Bloc per
a no caure en l'anomenat pragmatisme
dels seus socis de govern i quins
equilibris haurà de fer per a no ser
identificats amb la famosa dita popular que
diu que «tots els polítics són iguals».
