Ciutat havia votat majoritàriament a les
esquerres. Els vots conjunts de PSOE, PCE i
PSM superaven els obtinguts per UCD.
L'alcaldia de Palma seria decidida pel vot
d'un l'antic militant d'OEC, Jaume
Obrador. Abundaven oferiments, promeses
d'estranys i obscurs privilegis! Que el vot
de Ciutat hagués estat majoritàriament
d'esquerres no hi comptava gaire per algú.
Hi havia membres de la direcció del PSM
entestats en pactar amb UCD, «pel bé del
nacionalisme», explicaven. S'havia
d'escollir dreta o esquerra. Inexorablement
arribava el moment d'escollir. Els terminis
legals finien i tot depenia del vot del
PSM. En Ramon Aguiló no sabrà mai el
prop que va estar no ser mai batle de
Palma! El nostre vot decidia si era l'UCD o
el PSOE -aliat amb PCE i PSM- qui es feia
amb el govern municipal. La reunió
definitiva en el local del Temple fou
dura.
Record que combatre a fons la
posició que pretenia un pacte amb UCD ja
que em semblava eminentment reaccionària.
Hi hagué torn d'intervencions. Finalment la
major part de l'executiva del PSM de la
qual jo formava part es decantà per llevar
la batlia a la dreta de sempre. Fou quan
s'optà per enfortir les posicions de
l'esquerra i rebutjar les suggerències de
pacte amb els hereus del Movimiento. Al cap
d'infinites hores de discussió (la nit
s'eternitzava), finalment, a mà alçada,
decidírem respectar la voluntat de Ciutat i
anar cap a un pacte PSOE-PCE-PSM que donàs
la batlia a membres de l'oposició
antifranquista.
El 21 d'abril fou el
dia de la constitució del nou consistori.
L'ambient a la plaça de Cort era
emocionant. Militants de tots els partits
d'esquerra omplien de gom a gom la plaça.
Els «Visca, visca Mallorca socialista!
retronaven sense aturar. Arreu, sota el sol
del matí, banderes catalanes i roges,
agitades per munió de gent de totes les
tendències de l'esquerra. Els més vells,
els homes i dones que havien viscut la
guerra i l'aixecament franquista, la
posterior salvatge repressió del socialisme
i republicanisme illencs, ploraven
emocionats sense creure el que estaven
veient. Quan, agafats de la mà, sortiren
pel balcó principal en Ramon Aguiló, en
Jaume Obrador i el regidor del PCE,
acompanyats per la vídua del darrer batle
republicà de Ciutat, Emili Darder
(afusellat pels feixistes), l'explosió
d'entusiasme fou encara més
impressionant.
El cert era que aquell
matí del 79, a molts allò, la disbauxa
popular alegre i riallera que ens voltava
ens semblava una mica l'assalt al Palau
d'Hivern (en petit, és clar). Ja sé que tot
plegat no deixa de ser quelcom de
sentimental, amb molt de regust nostàlgic.
Pujar les escales de l'Ajuntament amb
acompanyament de les banderes de la
quàdruple flama i la roja dels
treballadors; escoltar els continuats
«Visca, visca, Mallorca Socialista!»;
viure, amb els companys un moment històric
al costat d'homes i dones sortits dels
barris extraradials, de la fondària obscura
de les mines, de les habitacions sense llum
dels hotels de s'Arenal; de les fàbriques
de sabates d'Inca i Lloseta o Llucmajor...
era quelcom únic, un record inoblidable per
a servar per sempre en la memòria. Tot
plegat un caramull de sentiments
desbordats, emocions difícils de transmetre
a un lector del futur. En Ramon Aguiló era
batle per carambola. Potser no hi hagués
hagut tants d'anys de govern socialista a
Ciutat si no hagués estat per un grapat
d'eixelebrats revolucionaris sentimentals
que volien veure l'esquerra a l'Ajuntament.
En aquells instants concrets de la
història molts ciutadans ploraven d'emoció
mentre pujàvem les escales de marbre del
consistori de Ciutat. Havíem vençut la
dreta, electoralment parlant. Els vençuts a
les Germanies, a la guerra civil, els
descendents dels jornalers sense terra,
eterns emigrants vers l'Argentina o
l'Havana a la recerca d'un treball digne,
els fills d'Aurora Picornell i
Darder, havíem pegat una forta bufetada als
vencedors de sempre al cap de quaranta anys
de falta de llibertat, tortures,
especulació incontrolada! Record que,
mentre anava pujant amb el poble fins al
saló d'actes, enmig de les banderes i els
punys tancats anava pensant en els vint
anys de lluita clandestina que deixàvem
enrere. El record dels homes de la nostra
terra afusellats pel feixisme... tot em
colpejava el cervell mentre anava pujant
amb la gent cridanera i feliç que, de
veritat, d'una forma completament innocent,
pensava haver assolit amb el seu vot una
fita en el camí de l'avenç vers el
socialisme i l'autogovern de la nostra
terra.
