Qualcú que no conegués Mallorca i que
ens contemplàs des de la mar, en veure les
impressionants muralles de pedra que
s'enfonsen dins l'aigua podria pensar que
al darrere no hi ha vida. Qui sap si és una
terra habitada solament per fantasmes, per
monstres de llegenda. Segurament era el que
devien pensar els antics navegants fenicis,
grecs o cartaginesos que es trobaven davant
els penya-segats altius, els castells de
pedra que protegien les valls de
l'interior, els torrents, els raconets
ombrívols on esclava la vida, riallera i
vital, moguda per l'encanteri de les aigües
subterrànies, per les desenes de fonts que
hi ha arreu. Però des del més remot passat
les marines de la serra de Tramuntana, com
expliquen Joan Sastre i Vicenç
Sastre en el llibre Mallorca vora
mar. Marines de tramuntana (II) donen
vida a micromons que guarden una sorprenent
diversitat de plantes.
La Serra, tot
l'abrupte relleu de la costa nord, és
producte del xoc entre les plaques africana
i europea, el mateix moviment tel·lúric que
dóna lloc al naixement dels Pirineus i el
Alps. Aquestes forces de la natura, en
aixecar els sediments acumulats sota la
mar, en milions d'anys donaren lloc
igualment, a part de ser la força que batí
les altes murades de la costa, a les altes
valls tancades que des de la prehistòria
foren habitades per l'home d'ençà fa set
mil anys. Existeix un llibre clàssic sobre
la Història de la coneixença geològica
de l'illa de Mallorca, que publicà
l'Editorial Moll l'any 1946.
A la
zona d'Escorca, prop de la vall i possessió
de Mortitx, podem trobar munió de
possessions com les de Femenia, Mossa,
Muntanya, Binifaldó, Mortitxet...
L'estructura càrstica de la zona afavoreix
la ràpida infiltració al subsòl. Tot
plegat, aquesta abundor de fonts en
determinades zones va portar històricament
a una sabia i elaborada cultura de
l'aigua.. Aprofitament de l'aigua que va
fer que les zones aparentment més abruptes
de la serra, cas d'Escorca, per posar-ne un
exemple significatiu, tenguessin poblament
humà des de la prehistòria fins a l'època
romana. Els àrabs també saberen aprofitar a
fons aquests recursos hidràulics, com
demostra la toponímia de la zona propera a
sa Calobra; pensem en denominacions com
Albarca, Almallutx, Alqueda, Altor,
Binifaldó, Binimorat, Bini, Margenor,
Menut, Mossa, l'Ofre, Tuent i tantes
altres.
Aquestes valls d'Escorca, de
tants d'indrets de la costa septentrional,
s'han dedicat, a través dels segles i fins
fa ben poc, al cultiu de l'olivera i a la
ramaderia. Segons en quin indret també es
podien recollir anyades de cereals i
hortalissa. Les alzines, els garrofers, les
oliveres i, ja més recentment, els
ametlers, juntament amb la ramaderia, eren
les principals riqueses de la zona. Baixant
del coll de Biniamar, que separa la vall
encisada de Bàlitx de les contrades de la
Tramuntana meridional, i seguint l'estret
camí de sa Costera que transcorre a mitja
alçada entre el mar i sa Paret Llarga,
vessant marina de la muntanya de Montcaire,
arribam fins a cala Tuent. Durant tot
l'itinerari contemplam entusiasmats les
fantàstiques panoràmiques que es destrien
pertot arreu, mirin on mirin els ulls:
d'una banda el mar blau, de l'altra
l'extensa capa verda de pins i carritxeres
que cobreix la rosta esquena de les
muntanyes de la serra amb llàgrimes de
pedra dels penya-segats.
En un punt
del camí sentim una remor dolça i
majestuosa que, com un cant de sirena, ens
crida irresistible: és la font del Verger o
de sa Costera, que neix de les profundes
entranyes de la muntanya i cerca la ràpida
besada amb la mar. Pocs metres separen els
amants, i el petit torrentó es precipita
voluptuós per abraçar-se amb la immensa
mar. Les cames i el pensament davallen es
giren i davallen per contemplar
l'espectacle sublim. Les sensacions que
produeix la visió d'aquest formidable
fenomen omplen la capacitat dels ulls i la
sensibilitat de l'ànima.
