He de reconèixer que pertany a una
generació que no té res a veure amb
l'herència de la postmodernitat ni amb els
iuppis que, des de les renuncies i
traïdes de la transició, han fet els diners
amb l'oblit de la memòria històrica. Cal
dir que molts d'aquests oportunistes i
vividors del romanço que en temps de la
transició abandonaren la lluita per la
República, ara, en veure que són a punt de
l'extraparlamentarisme, com a nous
conversos al republicanisme, s'apunten a
les nostres lluites, provant de fer oblidar
el seu recent passat. Quin cinisme! Ells,
molts dirigents carrillistes, l'avantguarda
activa de la lluita antirepublicana en
temps de la transició, ara volent fer-se
perdonar tot el que han fet contra
l'esquerra i les persones que sí que
servaven la memòria combativa del nostre
poble. Dic tot això perquè encara estic
sorprès després d'haver llegit la relació
del que cobren i cobraran molts dels
nostres polítics. Ho he llegit al Diari
de Girona i encara no puc creure que la
política oficial doni per a tant. Segons
s'hi diu, el president del Govern espanyol,
José Luís Rodríguez Zapatero,
cobrarà un sou que, quines coses més
curioses!, serà 35.697 euros inferior a la
pensió que rebrà l'expresident de la
Generalitat, Pasqual Maragall.
Segons queda recollit en els Pressupostos
Generals de l'Estat, Zapatero cobrarà
89.303,28 euros en dotze mensualitats. La
seva retribució continua sent inferior a la
de les principals autoritats del Poder
Judicial i del Consell Econòmic i Social
(CES), entre d'altres. Aquesta assignació,
com dèiem, queda força lluny de la que
rebrà Maragall: l'expresident percebrà un
sou de 125.000 euros anuals i, segons el
que va aprovar en el seu moment el
Parlament, posteriorment tendrà dret a un
pagament vitalici de 94.000 euros,
quantitat també, segons informa el diari
citat, superior al sou del president del
Govern central. Aquesta pensió supera fins
i tot el sou que tenen els ministres de
l'executiu de Zapatero.
Nosaltres
procedim d'una generació de militants
antifranquistes per als quals el servei al
poble es feia, a vegades, a costa de la
pròpia vida. Quants d'esquerrans de la
generació de lluitadors republicans no
hauré conegut que varen estar anys i més
anys a la presó i que, en sortir, i això
els que sortien!, malmesa la salut, encara
posaven part dels seus esquifits ingressos
per a pagar diaris clandestins que servien
per a lluitar contra la
dictadura.
Fins a mitjans dels anys
setanta, una vegada consolidada la reforma
del sistema, en els anys de la transició,
ningú de l'esquerra antifeixista hauria
pogut imaginar les fortunes que es feren
amb el correu de la política. Per a la gent
que cada dos per tres érem a comissaria per
haver estat a l'avantguarda de la lluita
per la llibertat, fora incomprensible que
hom pogués enriquir-se amb la renúncia
d'idees i principis. Ja sabíem que la
dreta, els quaranta anys de la dictadura
així ho demostren, emprava la política per
a especular i guanyar diners amb
moltíssimes operacions d'origen dubtós. La
corrupció del franquisme o els que, sense
cap mena de vergonya, se'n sentien els
hereus, no ens sorprenia. El que ens va
sobtar, i encara a aquestes alçades de la
nostra vida ens sorprèn, va ser constatar
com l'abandonament de la lluita per la
República, l'oblit del combat per la unitat
sindical per part de molts dirigents
sindicals significava en la pràctica, no un
«assenyat pragmatisme» com predicaven els
corifeus de la mistificació, sinó la
possibilitat de viure tota la vida sense
treballar com els altres mortals,
dedicant-se exclusivament al servei del
règim.
No és estrany que aquest
mateix règim pagui amb tan bons emoluments
tan fidels servidors! I que, si cal, sigui
capaç de fer doctor honoris causa aquell
qui va començar la seva carrera política
manant l'extermini dels comunistes del
POUM, o els anarquistes de la CNT en els
Fets de Maig de 1937, cas recent de
Santiago Carrillo.
