Mirant els quadres de Gabriel Noguera
em deman, encuriosit, des de quan conec
aquest pintor. Potser el conec des de
sempre i no m'ho havia demanat abans perquè
era part indestriable de la meva vida, de
la vida cultural mallorquina d'ençà fa més
de quaranta anys. A començament dels anys
seixanta estudiàvem junts i compartíem el
mateix pupitre per a dos alumnes de la
classe de quart de batxillerat del col·legi
Lluís Vives. Possiblement el vaig veure fer
els primers dibuixos de la seva vida.
Record a la perfecció aquelles horabaixes
grises i avorrides en els baixos del
col·legi on estudiàvem. Per a
entretenir-nos i vèncer tant avorriment jo
començava a escriure unes esburbades
narracions que mai no han vist la llum.
Gabriel Noguera dibuixava. Feia uns
dibuixos fantàstics, transformant la
realitat que ens encerclava, bastint
imaginàries clarors futures, la Ciutat
Imaginada de Gabriel Alomar, provant
de servar els colors d'una Mallorca que
començava a desaparèixer engolida per
l'allau turística.
Des de sempre he
sabut que Gabriel Noguera era un gran
artista. Anys endavant, a finals dels
seixanta i començaments del setanta,
compartírem els somnis d'aquella joventut
alletada amb els fets del Maig del 68 i la
renovació de la plàstica i la literatura
mallorquina. Pintors i escriptors. Somnis i
esperances d'una generació que volia rompre
amb la pastisseria de la pintura
mallorquina, en el cas dels joves pintors,
o de l'herència de l'Escola Mallorquina,
quan es tractava d'escriptors. Jo vaig
començar a publicar els primers articles de
crítica literària devers l'any 1968. Amb
Gabriel Noguera ens trobàvem a l'estudi del
pintor Gerard Matas, on també hi
compareixia el poeta Joan Manresa,
el fotògraf Antoni Catany, el
director de teatre Bernat Homar,
alguns cantants de la Nova Cançó quan
venien per Ciutat a donar alguns d'aquells
perseguits concerts de la cançó catalana:
Marià Alberó, Ovidi Montllor,
Guillem d'Efak... parlàvem de
música, teatre, literatura, cinema. Donàvem
suport a les activitats culturals
rupturistes com les Aules de Poesia, Teatre
i Novel·la, a les manifestacions culturals
del grup Bes, Art Pobre, Ensenya-1, Criada
74, Ensenya-2... Es feien manifests,
proclames, accions culturals de tot tipus.
L'art havia de ser compromès, rupturista,
heterodox. Com a col·laborador de la premsa
de Ciutat, escrivint a Última Hora,
a la revista Cort, a Diario de
Mallorca, procurava donar suport al
pop-art, l'hiperrealisme, el minimalisme,
l'art pobra, el realisme màgic. Són els
anys en els quals començaven a ser
coneguts, almanco dins el somort ambient
provincià per on ens movíem nosaltres, els
noms de Ramon Canet, Miquel
Barceló, Andreu Terrades,
Joan Bennàssar, Horacio
Sapere, Páez Cervi. Gabriel
Noguera, Gerard Matas i Katy Bonnín,
els quals ens ensenyaven a veure l'art, la
natura, els colors, les possibilitats de
subvertir els valors estètics
heretats de la burgesia i el franquisme.
Descobríem les possibilitats
revolucionàries de la psicoanàlisi, el
freudisme, el surrealisme, el futurisme,
tots els ismes dels anys vint, i els
volem aplicar a l'art, a la literatura que
fem. Són els anys que llegim àvidament tot
el que literàriament i políticament és
avançat i cau a les nostres mans: escrivim
sota l'impacte de les primeres lectures del
simbolisme francès, del nouveau
roman, James Joyce, Franz
Kafka, Issaak Bàbel, Manuel
de Pedrolo, Joan Fuster,
Marguerite Duras, Marx,
Raoul Vaneigem, Guy Debord,
Andreu Nin, Wilhelm Reich,
Trotski, Mercè Rodoreda, Pere
Calders, Alejo Carpentier,
Gabriel Alomar, Norman
Mailer, Günter Gras, Peter
Weiss, Bartomeu
Rosselló-Pòrcel, Bertolt
Brecht, Breton, els dadaistes,
els impressionistes alemanys. Uns anys en
què fem nostra tota la ideologia i la
pràctica situacionista i elevam el
Traité de savoir-vivre à l'usage des
jeunes générations a la categoria de
bíblia dels nostres vint
anys.
La pintura de Gabriel Noguera
em descobreix un home eternament jove,
aferrat a les més agosarades
experimentacions, un artista que no deixa
mai de banda l'esmolat estilet de la
ruptura, l'heterodòxia i la subversió.
