En d'altres articles hem parlat de
l'especulació urbanística, de la destrucció
de recursos i territori per part
d'encimentadors sense escrúpols, algun dels
quals, cas d'Eugenio Hidalgo, ja ha
anat a la presó i és en procés
d'investigació per part de la Fiscalia
Anticorrupció. Però l'especulació, la
utilització fraudulenta de lleis plenes
d'ambigüitat, no solament s'estén per la
costa i l'interior de Mallorca: Palma
tampoc no se salva de la destrucció d'un
patrimoni cultural importantíssim. Alguns
arquitectes i constructors són sovint
respectuosos en determinades tasques de
restauració d'edificis antics, i la feina
que fan és digna i útil per a la societat.
Al costat d'aquestes actuacions
professionals, fetes després d'un acurat
estudi de les possibilitats de l'edifici a
reformar, ens trobam amb un atac en tota
regla per part dels especuladors contra
munió d'edificis singulars. Sembla com si a
ningú no li importàs servar una part
considerable de la nostra història. Moltes
vegades, no hi ha dubte, els edificis que
ensorren les excavadores no tenen gaire
valor històric; però als especuladors, com
és evident, només els importa el preu del
metre quadrat del terreny a construir, el
que valdrà cada pis o garatge que posaran
en venda una vegada finida la demolició i
bastida la nova finca.
Recentment, i
ho podem comprovar a cada dia que passa si
param una mica d'esment en el tipus
d'edificis que ensorren les grues, el
salvatgisme en la destrucció del patrimoni
cultural i artístic de Palma pren una força
inusitada. Ho havia vist en barriades en
les quals he viscut. Parl de Santa
Catalina, de Son Serra i la Vileta, de Son
Rapinya, del carrer de Blanquerna i la
barriada de Santa Pagesa... La febre
especulativa amenaça a no deixar cap
edifici del primer terç del segle XX
dempeus. Els edificis més sol·licitats pels
especuladors són les plantes baixes o
habitatges d'un pis o dos i que tenguin
possibilitats de construir-hi cinc o sis
plantes. Les cases, algunes d'incalculable
valor històric, destruïdes pels
especuladors són, sobretot, les construïdes
entre els anys deu i trenta del segle
passat. No fa gaire dies les grues
ensorraren una meravella de l'any vint just
al costat de casa meva. L'edifici ensorrat
no era cap joia modernista o racionalista,
d'aquestes que, en cas de ser ensorrades,
poden provocar manifestacions o cartes als
diaris. Segurament no era una casa
catalogada com a edifici d'especial
protecció. Però per a qui signa aquest
article, amb la seva destrucció es feia
malbé una part important de la història de
Mallorca de començaments del segle XX. La
casa era en perfecte estat de conservació i
com en moltes edificacions d'aquella època
hom hi podia admirar el treball dels
picapedrers amb el marès, dels ferrers amb
el ferro forjat de balconades, dels fusters
en les portes, bigues i arrambadors de
nord, dels vidriers amb el vidre esmerilat,
els vidres de coloraines per a les portes
de nord de les cambres. No em parlem de les
rajoles mallorquines, quasi noves després
de més de vuitanta anys de fregadís de
passes. El cas d'esbucament d'aquesta casa,
ben igual que els centenars que han estat
esfondrades, posa en evidència com, quasi
sense adonar-nos, desapareixen alguns dels
fonaments d'identitat cultural més dignes
d'apreciar i tenir en compte per qualsevol
poble culte.
Mentre veia com,
implacables, les màquines dels especuladors
ensorraven la nostra història, em demanava
què saben del nostre poble els Hidalgos que
aquests dies ha portat a la presó la
Fiscalia Anticorrupció i tots els Hidalgos
que encara romanen en llibertat, amb
ferraris al garatge i quadres d'alta
cotització, el valor cultural dels quals
desconeixen, penjats en els lavabos dels
seus xalets de nou-rics. Aquesta casa
esbucada al carrer de Blanquerna, com
moltes que he vist desaparèixer a Santa
Catalina, a Son Serra i la Vileta, portava,
a les seves parets i portes, en el ferro
forjat, en el vidre curosament treballat,
el record dels oficis d'una Mallorca que
mor a ritme accelerat. Imagín que deu ser
cosa no solament de l'especulació
urbanística, sinó també de la
postmodernitat. L'amnèsia decretada en
temps de la transició també té altres
equivalents en la creació, per part del
poder, de tota una sèrie d'especialistes
graduats en la professió de la mistificació
històrica. Destruint el paisatge, el nostre
patrimoni cultural, s'estén, victoriosa, la
cultura de la ignorància i, mentre les
màquines excavadores obrin els fonaments de
munió d'edificis sense cap valor artístic,
també es va bastint una Mallorca sense
història.
