L'editorial Ensiola acaba de publicar
L'illa dels dòlmens, d'Antoni Vidal
Ferrando, una novel·la inspirada en la
Mallorca dels últims 60 anys. Tot un luxe
de cara a la propera diada de Sant Jordi.
Perquè, amb aquesta novel·la, Vidal
Ferrando ens torna fascinar, un cop més,
amb l'elegància de la seva prosa i amb la
màgia de les seves històries. El
protagonista de L'illa dels dòlmens
és un polític conservador que, durant molts
d'anys, s'havia sentit atret pel món de la
pintura. Casat amb la filla d'un poderós
empresari turístic, l'entorn familiar
l'havia duit a abandonar els ideals de
joventut per exercir la batlia d'Almandaia,
un municipi del migjorn mallorquí. Al
capdavall, Almandaia, com Comala o com
Mequinenza, és una ficció literària
d'Antoni Vidal Ferrando, un món mític a
través del qual ell recrea, lliurament i
sense concessions, el seu univers personal
i les essències col·lectives, per acabar
perfilant tota una visió del
món.
L'obra comença amb les
desgràcies del protagonista, que, després
de quatre majories absolutes electorals,
s'ha vist obligat a abandonar el poder a
causa de les lluites internes del seu propi
partit. Mentrestant, l'addició a la droga
havia costat la vida a Salvadora, la seva
filla única, i un càncer de mama a la seva
dona. Un dia, comença a rebre cartes
anònimes que el duen a desconfiar de
tothom, fins i tot de la seva germana
Mònica, de la qual el separen profundes
distàncies ideològiques. Duit als límits de
la soledat i del desencís, comença a donar
classes de dibuix a una jove separada, de
qui acaba enamorat.
A partir d'aquí,
s'inicia una trama que Vidal Ferrando manté
amb una rara habilitat i amb un sentit
admirable dels ritmes narratius. Hi ha dos
móns que dialoguen i es complementen. D'un
costat, el protagonista va reconstruint el
seu passat individual. D'alguna manera, el
drama que afronta l'ha dotat d'una rara
lucidesa. «¿De quina pasta som que per
veure-hi clar no podem prescindir del
sofriment? Vaig viure tots aquells anys amb
una bena davant els ulls: entre tots
m'havien fet sentir indispensable», comença
dient al capítol zero, iniciant un llarg
monòleg que confronta amb les tècniques de
la novel·la psicològica i que l'autor farà
aparèixer i desaparèixer, al llarg de les
212 pàgines de l'obra, amb una domini de
l'argument i un coneixement dels paisatges
més íntims de l'ànima humana realment
envejables. D'altra banda, un narrador va
fent la crònica general dels anys que van
des de l'aparició del turisme de masses
fins a l'actualitat. Per aconseguir-ho, fa
desfilar davant els nostres ulls una munió
d'esdeveniments i de personatges que
captiven el lector a força d'èpica i a
força de singularitat. En total pura
alquímia literària.
Al rerafons, hi
ha una dura crítica, de la qual no se
salven ni les persones ni les institucions.
Enfront d'una dreta vulgar i depredadora
apareix una esquerra autista i
desorientada. El món artístic tampoc no hi
surt gens ben parat. Tot fa pensar que
l'esfondrament del protagonista corre
paral·lel a l'esfondrament d'un país que -
segons unes declaracions fetes recentment -
ha acabat convertit en una mena de terra de
frontera on tot es pot comprar i es pot
vendre menys la felicitat.
El
fragment del poema apòcrif amb què Vidal
Ferrando tanca L'illa dels dòlmens
ens du a afirmar que aquest títol, com tota
la novel·la, és l'expressió metafòrica de
tot el que els illencs hem anat perdent
l'últim mig segle. Bàsicament la identitat
i els principis morals.
