El puig des Romaní, a la península del
cap de Pinar, té una alçada de 387 metres
d'altitud. D'allà estant, situats entre la
penya des Migdia i sa Talia Vella, albiram
un panorama ben semblant al que des de la
més remota antiguitat degueren veure les
generacions de guaites que tenien cura de
divisar qui s'apropava a l'illa i amb
quines intencions ho feia. En la
prehistòria, en temps dels primers
pobladors d'aquestes terres, els primers
indrets bastits amb intenció de guaitar la
mar eren, com explica l'arxiduc Lluís
Salvador en Torres i atalayas de
Mallorca, simples cabanes amb coberta
d'algues. Més tard s'anaren bastint
construccions amb fortes parets de pedra,
fins arribar a l'abundor de talaies i
torres de defensa del segle XVI. El perill
que representava l'arribada del turc i dels
pirates algerians que infestaven les
nostres costes va fer que arribàs a
haver-hi prop de mil quatre-cents torres de
guaita i defensa envoltant
l'illa.
Davant els constants
desembarcaments de les naus pirates, ja no
es tractava solament de bastir un edifici
per fer senyals de foc i fum avisant als
voltants dels perills que s'apropaven: els
virreis del moment donaren ordres per a
anar aixecant torres que estassin armades
amb canons, segons les possibilitats
econòmiques de cada poble, i que servissin
de refugi per als homes i dones de la
contrada, dels mariners que feinejaven a
les cales i portets allunyats dels nuclis
de població de l'interior.
El poeta
Guillem Colom deixa constància del
significat de les nostres torres de defensa
en el poema Les torres sobre el mar.
Uns versos dedicats als patiments dels
illencs on es rememoren els assalts dels
corsaris contra la nostra terra i els seus
habitants.
Però des de l'altitud del
puig des Romaní no solament podem imaginar
el quefer marítim, la por de les
generacions d'illencs que ens precediren,
sinó també l'ample món que abarquen els
16,20 km de distància que hi ha entre els
caps de Pinar i de Ferrutx. La nostra
infància i adolescència té els fonaments en
les inicials experiències, en el
descobriment de la llum i la natura que
s'enclou en aquestes aigües que banyen els
termes d'Artà, Santa Margalida, Muro i
Alcúdia. En el llibre Temps i gent de sa
Pobla hem parlat sovint d'aquells estius
dels anys cinquanta, quan obríem els ulls
en aquesta intensa claror mediterrània, a
les aventures que vivíem a ses Casetes de
sa Pobla, quan des del port d'Alcúdia fins
a Can Picafort cap hotel no estorbava el
nostre esguard.
Assaciat de tanta
bellesa, reconfortat pels blaus i grisos
que trobam en la nostra mar encalmada,
observ l'ombra dels núvols que s'apropen
sacsejats per invisibles ventades. Com si
Posidó hagués ressuscitat des del
fons de la cala de Sant Vicenç on resta
cobert per algues, copinyes i verds d'una
intensitat que mai no ha pogut robar el
pinzell de cap dels nostres pintors. Com
aquell qui guaita dies amb lleuger color de
cendra, provam d'abandonar les desertes
ciutats on habitam, els obscurs indrets
privats de llum on, engrillonats, ens
entretenim cercant la sortida del laberint,
la flaire dels antics paisatges que ens
feren estimar aquesta terra amb la passió
amb què la cantà Bartomeu
Rosselló-Pòrcel, amb la mateixa passió
que Antoni Gelabert pintà els
jardins, les cales, la ciutat imaginada
pels seus ulls. Tants poetes de la ploma i
el pinzell morts abans d'hora! Què s'esdevé
a la nostra terra que, sovint, i ho veiem
si llegim els llibres d'història, se sol
premiar el depredador i castigar l'home bo?
Rosselló-Pòrcel mort sense poder reveure
«la llum que em resta dins els ulls i que
em fa tremolar quan et recordo!».
Turmeda, convertit a l'islam en
constatar la falsedat dels cristians,
oblidat al nord d'Àfrica; com Gabriel
Alomar, mort al Caire enyorant la seva
Ciutat Futura, el nou món de justícia i
llibertat que mai no veurà. I, mentrestant,
la guerra i la pesta enviades pels
successius reis i emperadors ensenyorint-se
de muntanyes i pla.
És l'instant
exacte en el qual el poeta, lluny dels
medicinaires d'arenes i cendres, pot
eixamplar la veu i cridar al món, al vent,
a tots aquells que saben llegir en les
retxes invisibles del cel, el missatge que
arriba amb les gavines. Un missatge que he
de cantar amb vosaltres i que hem escrit
per a anunciar que mai no hi haurà pau per
a tots aquells que fan malbé la nostra
terra, les ciutats d'encanteri que bastiren
els nostres pares amb la força de la seva
suor i la poderosa imaginació de la
pagesia.
