La hipotètica repetició d'un Pacte de
Progrés no serà, pel que sembla, ni molt
manco com el que hi hagué a les Illes entre
els anys 1999 i 2003. Pel que s'ha filtrat
de les converses entre Francesc
Antich i Maria Antònia Munar,
els acords quant al «poder a repartir»
entre els socis més petits d'aquesta
hipotètica coalició no tendrien res a veure
amb un recent passat que, i tothom ho
recorda a la perfecció, Esquerra Unida i el
PSM disposaven de diverses conselleries
(Treball i Benestar Social, EU; Agricultura
i Educació, el PSM). Fins i tot, en el
moment més àlgid de les negociacions entre
els partits del Pacte, i quan UM no volia
compartir el poder amb el PSM al Consell de
Mallorca, Mateu Morro, en una hàbil
negociació, fent valer la força dels vots i
els diputats de l'esquerra nacionalista,
obligà els Antich-Munar a cedir important
àrees de poder als nacionalistes
d'esquerra.
Tothom diu, i fins i tot
s'ha escrit als diaris, que el paper de la
coalició PSM-EU seria solament de suport
exterior al pacte Munar-Antich i que tan
sols hi hauria alguna direcció general a
repartir. Una simple «pedrea», ha escrit un
conegut columnista mallorquí.
La
possible duresa de l'expresident Francesc
Antich i de Maria Antònia Munar vendria
donada per una anàlisi d'ambdues formacions
en la qual valoren de forma quasi idèntica
els problemes que hi hagué entre 1999 i el
2003. Errors que atribueixen a la manca de
connexió entre les diferents àrees de
govern i que, finalment, acabaren amb
l'experiència progressista de
centreesquerra, com li agrada definir el
Pacte a Maria Antònia Munar, qui, com
explica arreu sempre, «és en política per a
moderar els extrems dreta-esquerra». Quant
als Verds, en crisi contínua d'ençà que
Margalida Rosselló i Jordi
López s'enfrontaren a la política
d'unió de Llauger amb EU, són i han
estat sempre el dimoni de Munar. Però ara
ja no els té en compte; i si una persona
roman atenta als debats del Consell de
Mallorca comprovarà, basta veure-ho per
televisió, com la presidenta del Consell ha
perdut tota mena de control en les seves
intervencions quan es tracta d'atacar
Esquerra Unida-Verds. Ara fins i tot
s'atreveix a ficar l'espasa fins al cor
dels nostres amics del PSM. Recordeu el
brutal atac a què va ser sotmès Antoni
Alorda en el darrer debat televisat, en
acusar-lo sense cap mirament de
«col·laboracionista amb l'extrema
dreta».
Francesc Antich ha sabut ser
sempre molt més comprensiu i dialogant amb
tots aquells que Munar no respecta. Tothom
sap molt bé com han estat i són de bones
les relacions entre el PSOE i Eberhard
Grosske, per posar un exemple de qui,
com a Joan Saura al Principat,
alguns sectors progressistes tenien, quan
Grosske era conseller de Treball, com «el
millor gestor dels
socialistes».
Munar sempre és la
núvia desitjada per tots els que li fan la
cort. I cal recordar -a vegades sembla que
la gent té amnèsia històrica-, que, quan
Munar va fer governar l'esquerra oficial no
hi havia cap atac ni del PSM i d'EU contra
ella. Ben al contrari; els màxims teòrics
de l'experiència progressista de
«centreesquerra», enamorats dels càrrecs de
què gaudien gràcies precisament a Maria
Antònia Munar, escrigueren nombrosos
articles i reports enlairant fins als
núvols «la nova experiència illenca».
«Experiència històrica» que era posada com
a exemple a seguir a tot l'Estat. Altres,
més exagerats encara, la posaven com a
exemple per a Europa i el món. Vet aquí la
diversitat de valoracions polítiques que es
poden fer quan una persona és en nòmina
oficial i trepitja moqueta o bé quan és
llançada a les «tenebres exteriors», la
feina professional quotidiana, a què es
dedica la majoria dels mortals.
De
totes maneres, i en referència a la
voluntat de PSOE i UM de concretar un pacte
diferent del de 1999-2003, hi ha dos
problemes essencials a tenir en compte
perquè s'arribi a fer realitat. El primer
problema serà comprovar si el PSOE fa la
pujada que la direcció espera i si UM també
augmenta abastament la seva minsa
representació institucional. Així i tot,
encara s'hauria d'aconseguir que la
coalició PSM-EU mantengués un nombre
adequat de representants. I també hauríem
de veure si aquesta coalició es conformaria
amb un paper secundari, de
comparsa.
No ho sabem ni ho podem
endevinar. Seran els vots els qui, amb
l'èxit d´uns partits i el fracàs d´uns
altres, determinaran les passes que
s'aniran fent després de les eleccions. Per
ara l'únic que se sap cert de les
negociacions entre el PSOE i UM és que el
paper que reserven a la coalició PSM-EU és
de simple subordinació.
