No corren temps gaire favorables per al
desenvolupament i consolidació del
nacionalisme progressista a les Illes.
Mentre els partits d'àmbit estatal,
especialment el PP i el PSOE impulsen un
ferreny bipartidisme que imaginam pactat i
ben pactat, i Izquierda Unida, a recer de
la socialdemocràcia, també aguanta xuclant
tot el que pot per a sobreviure, els
partits nacionalistes s'enfronten entre si
i es divideixen i subdivideixen
contínuament.
És completament
incomprensible aquesta guerra entre
nacionalistes quan, i és evident per a tot
aquell que té dos dits de seny, tot juga en
contra de la nostra supervivència com a
poble, com a comunitat amb unes senyes
d'identitat pròpies. No es tracta solament
de tots els diners de la banca i de tot el
poder dels mitjans de comunicació posats al
servei d'aquest ferotge bipartidisme
PP-PSOE. Aquest només és un dels nombrosos
problemes que afecten la continuïtat
cultural del nostre poble. Sense poders
econòmics al seu darrere, sense el control
dels mitjans de comunicació, el problema
del saqueig dels nostres minvats recursos
naturals, la destrucció del territori, la
«balearització» constant de les Illes, la
despersonalització de la nostra societat
augmenta dia a dia sense aturar.
A
hores d'ara, els polítics professionals que
feren malbé el nostre Pacte de Progrés,
aquells que tampoc no saberen bastir un Pla
d'Ordenació Territorial que aturàs la
salvatge depredació de recursos i
territoris, tampoc no saben trobar fórmules
engrescadores per a la unitat contra la
dreta. L'interessant experiment unitari
d'Eivissa-Formentera, el Pacte Progressista
que, durant uns anys pogué mitigar
mínimament el poder de la dreta, s'ha
trencat a causa de la prepotència i
sectarisme del PSOE
A Mallorca les
coses tampoc no funcionen gaire bé per a
aquells que diuen estar situats a
l'esquerra del PSOE. La divisió
nacionalista és un fet, mentre que els
nacionalistes d'obediència espanyola, és a
dir, PP i PSOE, cada vegada van més units a
les eleccions.
A Mallorca la divisió
del nacionalisme progressista s'ha
consolidat arran del darrer congrés del PSM
quan, per rebuig de fusionar-se amb
Izquierda Unida, una bona part del partit
que ara dirigeix Gabriel Barceló s'escindí
per a formar una nova organització
nacionalista: Entesa per Mallorca. Si
finalment ERC no accepta les condicions de
PSM-EU per a bastir una coalició per al
proper any 2007, el vot regionalista i
sobiranista mallorquí podria trobar-se molt
fraccionat per a alegria de PP-PSOE.
L'elector mallorquí amb sensibilitat
nacional haurà d'escollir aleshores entre
els seguidors de Maria Antònia
Munar, Grosske-Barceló, Mateu
Crespí o Joan Lladó. Però el
problema, tot i ser gravíssim, no ve donat
solament per aquesta fragmentació de les
diverses sensibilitats nacionalistes
existents en la nostra societat.
Un
problema afegit és l'ambient de crispació,
el ferotge autoodi que tothom pot notar en
els comunicats i declaracions de les
diverses organitzacions nacionalistes
existents. Aquestes bregues internes l´únic
que fan es dificultar els possibles acords
entre organitzacions afins i, en lloc de
dedicar tots els esforços a combatre els
partits que són la punta de llança de la
nostra despersonalització, els destructors
i encimentadors de Mallorca, es maten entre
ells mateixos. Mai no s'havia vist res de
tan absurd i mancat de sentit. ¿Com és
possible, ens demanam tots aquells que
durant dècades hem fet feina per al
desenvolupament de les idees de progrés i
justícia social a la nostra terra, que els
polítics professionals que porten endavant
les converses entre partits no s'adonin de
la situació en què ens trobam? Pens que
sempre s'haurien de prioritzar les aliances
entre forces afins.
És completament
absurd, en la nostra difícil situació,
dedicar-nos a matar-nos entre nosaltres,
cas de la brega recent entre PSM i Entesa
per Mallorca.
Si tot això no es va
solucionant a poc a poc, i la cosa
s'enverina més i més a cada dia que passa,
haurem d'arribar a pensar que els nostres
polítics, els polítics professionals del
nacionalisme mallorquí, no són a l'alçada
del nostre poble, no saben quins són els
problemes autèntics que cal solucionar per
a garantir la nostra supervivència i,
indiscutiblement davant inutilitat tan
provada, una inutilitat que tan sols porta
a la divisió i a l'enfrontament intern, a
la mort de les nostres pròpies forces,
haurem de pensar a enviar-los com abans
millor a casa seva abans no sigui massa
tard.
