El poder polític, malgrat que a primera
vista i per a un observador despistat
sembli un poder aliè al fet literari, no ho
és tant ni ho ha estat mai. No importa
recórrer als clàssics per a copsar
l'estreta relació entre determinats
intel·lectuals promocionats pel poder
polític i aquest mateix poder polític. Si
ens fixam atentament com funciona el
repartiment dels diners dels pressuposts de
cultura o analitzam quin escriptors són
promocionats pels poders fàctics culturals,
aquell o aquella que el poder «consagra»,
constatarem com, sovint, en un parell de
mesos, es creen o es proven d'enfonsar
determinats valors literaris.
Amb el
suport del poder polític, amb la
insistència mediàtica, amb la promoció
contínua que comporta esser sempre al
costat de les autoritats acadèmiques,
institucionals; amb una intel·ligent
utilització dels premis que «consagren» i
que tothom sap a qui aniran abans que es
lliurin públicament; amb l'edició de les
obres completes; amb barra lliure per a
organitzar trobades de promoció literària,
festivals de poesia, exposicions literàries
controlades; per a repartir espais
televisius, manar en les principals
revistes subvencionades; amb un exèrcit de
servils que lloa cada dia qualsevol cosa
escrita pel personatge a promocionar pel
poder i amb quatre medalles institucionals,
aquests, els endollats de ministeris i
conselleries de cultura, universitats i
altres indrets des d'on els poders fàctics
culturals exerceixen el seu domini, són
convertits en els «únics» escriptors
possibles. Ho podem constatar diàriament
veient la llista dels autors inclosos en
determinades col·leccions literàries, les
exposicions pseudoobjectives, els viatges
de promoció a l'estranger, les obres
subvencionades... basta saber llegir les
informacions que surten cada dia als diaris
o ens arriben per correu, a casa nostra.
És molt senzill constatar el control
interessat que qui mana exerceix damunt el
món cultural. I el poder, sigui aquest de
dretes o d'esquerra, sigui la banca o una
institució, un gran grup mediàtic o un grup
editor, sempre té servils a les ordres,
oportunistes que saben estar a recer de qui
paga i comanda.
Són personatges vius,
ràpids i actius com un depredador que va de
caça. No perden oportunitat. Saben que
acostant-se a qui exerceix el poder ells
faran carrera i, de rebot, ajudaran a
fer-la a tots els amics de la seca
confraria. Ho hem vist en el passat i ens
hem adonat que amb els anys la situació no
ha mudat gaire. Desapareixen uns
personatges però sempre n'hi ha uns altres
de disposats a servir els que tenen la
paella pel mànec.
Cal dir que aquest
control de la cultura pel poder polític i
els comissaris neoparanoucentistes, malgrat
que és bo de conèixer si un pertany al món
de la cultura i porta dècades veient el
desolador panorama que descrivim, és molt
mal d'esbrinar per part del públic en
general. El poder institucional, la força
del món mediàtic, revistes, diaris,
televisió, ràdio, són prou forts per a
silenciar el noranta per cent dels
d'escriptors o artistes de vàlua. No vol
dir tot això que entre els endollats no hi
hagi algun valor interessant. N'hi ha,
evidentment. Però l'exèrcit d'autors i
autores iguals o millors que els endollats
poblen la llarga llista de silenciats i
marginats.
Imagín, i basta llegir
qualsevol història seriosa de la literatura
i l'art, que sempre i en qualsevol època i
circumstància el poder ha fet el que ha
volgut amb els diners i amb la promoció de
qui considera útil per als seus interessos.
Però que el domini del poder sobre la
cultura hagi estat una constant de les
classes dominants a través de tota la
història de la humanitat no vol dir que no
analitzem, comentem i, en la mesura de les
nostres possibilitats, provem de combatre
aquesta tendència tan perniciosa.
És
evident que quan el poder paga i fa
propaganda d'un tipus determinat d'obra
literària i de comportament intel·lectual
ho fa amb doble intenció: promocionar
aquell que li interessa situar com a
referència cultural d'una societat i
alhora, amb aquest mateix enlairament,
aconseguir, en un efecte invers, marginar,
silenciar, anar situant fora de la societat
els intel·lectuals considerats dissolvents
i perillosos. Dissolvents i perillosos,
però també possibles alternatives culturals
als endollats. L'enlairament d'uns amaga
quasi sempre el fet de l'ensorrament dels
altres. Ho hem comprovat en veure la
desvergonyida promoció de tota mena de
menfotistes i servils en aquest temps de la
postmodernitat que encara ens aclapara.
Promocionar els postmoderns i tota la colla
de cínics i oportunistes que hem de patir
ha significat també el relatiu oblit de
l'exemple cívic i l'obra valuosíssima de
grans escriptors de l'alçada de Manuel de
Pedrolo, Josep M. Llompart, Joan Fuster,
Gabriel Alomar, Vicent Andrés Estellés,
Salvador Espriu, Montserrat Roig o Pere
Quart. La llista podria allargar-se fins a
l'infinit.
