Molt aviat ERC haurà de decidir de forma
definitiva què fa en relació amb la
coalició electoral EU-PSM. En referència al
bloc d'esquerra nacionalista i la pèrdua de
les sigles per tal d'iniciar la creació
d'una nova força política illenca, ERC ja
ha dit per activa i per passiva que no hi
està d'acord. Joan Lladó explicà que
un partit amb setanta anys d'història al
darrere no es vol autosuicidar així, per
les bones. Pert tant, en referència a
l'entrada al futur bloc, EU-PSM ja saben
que no poden comptar amb ERC.
El
dilema per a ERC és un altre: concretar,
sense esperar més, ja que les eleccions
s'apropen a marxes forçades, les condicions
de participació en l'acord electoral amb el
PSM, els Verds de Llauger i EU.
L'acord electoral no és fàcil,
malgrat que finalment els problemes trobin
una solució adequada, perquè Joan Lladó i
la direcció dels sobiranistes han declarat
en nombroses ocasions que no volen fer de
comparsa d'Esquerra Unida. I ho han repetit
no una, sinó cada vegada que parlen de les
eleccions de 2007.
El fracàs de la
coalició d'EU-Verds amb la desintegració
d'un projecte ecologista independent, la
tragèdia personal i política de
Margalida Rosselló, sembla que han
estat exemples decisius en el camí de fer
tot el possible per no repetir les mateixes
passes que han portat a l'absorció dels
Verds per part d'EU o a la neutralització
política d'altres organitzacions en vies
d'absorció. Tampoc no els convenç gaire el
paper actual del PSM, el qual, malgrat que
no ho diguin públicament, consideren amb
poc marge de maniobra en relació a
l'experiència en aquests afers que tenen
els homes de Grosske i Miquel
Rosselló.
ERC juga fort en les
negociacions amb els seus hipotètics socis
de coalició. Els militants d'ERC saben a la
perfecció que no poden badar, ja que mai en
la història de la formació han tengut una
ocasió tan favorable per al seu propi
desenvolupament orgànic. Recordem que ERC
superà en vots Esquerra Unida en les
europees i a molts d'indrets de Palma.
Malgrat que les altres organitzacions no
donin gaire importància a les europees, els
independentistes sí que les tenen ben
presents. Talment com tenen present que en
aquests moments ERC disposa de més diputats
a Madrid que els seguidors de
Llamazares, sempre en crisi i a punt
d'esdevenir extraparlamentaris si no
tenguessin el suport actiu del PSOE. Mentre
el partit de Grosske només té cinc diputats
al Congrés espanyol, ERC en disposa de
vuit. Convé recodar-ho.
ERC sempre
ha dit i repetit que no vol ser comparsa
d'EU, i això vol dir anar a les eleccions
en igualtat de condicions amb tot el que
això comporta. Res de conformar-se amb un
parell de cadiretes per a cobrar i callar
davant les iniciatives polítiques dels
excarrillistes i afins. Aquest és el trist
paper que han vist fer als Verds de
Margalida Rosselló i que ells no volen
repetir. Com hem escrit una mica més amunt,
malgrat ERC no sigui partidària del bloc sí
que vol fer una coalició amb PSM-EU. Saben
que anant en pla d'igualtat poden obtenir
importants guanys polítics per a la seva
formació. Per això mai no s'han tancat a
les possibilitats d'acords i en aquests
moments són a l'espera dels oferiments que
en aquesta línia els puguin fer els futurs
socis de la coalició electoral.
Per
altra banda, tampoc tenen por de restar per
uns anys lluny de la gestió del règim, ja
que mai han deixat de banda la construcció
del partit que, en pocs mesos, ha passat de
tenir dos locals oberts a les Illes a
tenir-ne deu, i cinc més que s'obriran
properament a pobles on fins ara no tenien
ni militants ni implantació, i on EU no en
té ni n'ha tengut mai. S'ha de tenir en
compte que un dels fets que més ha
contribuït a augmentar el nombre de
simpatitzants i militants d'ERC ha estat la
crisi galopant del PSM esdevenguda després
del darrer congrés, quan decidiren fer un
bloc amb EU.
En les fileres d'ERC hi
regna un optimisme sà i amb bons fonaments.
La difícil conjuntura en què es troben PSM
i EU, aquesta darrera ja propera a
l'extraparlamentarisme més total i absolut,
fa que el paper de Joan Lladó i Bernat
Joan esdevengui d'una importància
cabdal tant per a la supervivència dels
grups abans esmentats com per a la possible
construcció d'una autèntica força
sobiranista a les Illes sense empelts ni
afegits de partits d'obediència
estatal.
