Potser qui millor ha expressat l'estat
d'ànim dels que sempre hem defensat la
creació d'un bloc nacionalista d'esquerra a
les Illes ha estat el meu bon amic
Miquel Àngel Maria. En un article
titulat PSM sí, Bloc també, el
dirigent del PSM escrivia: «No crec que
ningú vagi sortir content de la cloenda del
congrés del PSM. Tal i com han reflectit
les notícies d'aquests dies, darrere els
aplaudiments per l'aprovació de les
ponències i per l'elecció de la nova
direcció del partit no hi havia l'alegria
dels congressos anteriors, no es respirava
l'entusiasme d'altres ocasions».
Posteriorment hem conegut les dimissions de
Mateu Crespí, Pere Muñoz,
Maria Costa i Jaume Sansó i
l'advertiment de moltes agrupacions del PSM
en el sentit que pensen separar-se del
partit o formar grups independents no
subordinats a la unió entre Esquerra Unida
i el que resta del PSM. Imagín que en la
cloenda del partit rondava dins l'ambient
la crisi que tothom imaginava que podria
esdevenir-se si no es feien bé les
coses.
Els diversos sectors que des
de l'esquerra alternativa sempre hem
defensat la creació d'un bloc nacionalista
d'esquerres havíem pensat en un altre
escenari per a anar bastint aquest
projecte. En els debats que he mantingut
des d'aquestes mateixes pàgines per a anar
consolidant una autèntica esquerra
alternativa, debats realitzats amb
Llorenç Buades, Cecili Buele,
el dirigent de la CGT Josep Juárez o
el mateix Miquel Àngel Maria
Ballester, sempre s'havia parlat de
bastir un bloc lluny de les urgències
electoralistes i de la lluita per servar
sous i cadiretes. Es tractava i es tracta
d'anar unint des de la base. Mai de dividir
des de les cúpules dirigents. Fins i tot el
dirigent excarrilista (PCE) i secretari
general del partit prosovètic PCB-PCPE
Josep Valero advertia en un article
titulat Cal treballar a les Illes per
una estratègia de bloc nacional
alternatiu que aquest futur bloc era
quelcom de diferent d'una simple operació
electoral. Valero escrivia: «els que ens
definim com a alternatius no podem ser tan
sols una maquinària electoral, ni
plantejar-nos les hipotètiques aliances
electorals amb elucubracions matemàtiques
de rèdits percentuals».
Determinats
acords electorals potser serveixin per a
garantir el modus vivendi d'alguns polítics
professionals però no són garantia de la
creació d'una autèntica força alternativa a
l'esquerra de la socialdemocràcia i amb
programes que no sigui una rentada de
façana al neoliberalisme dominant.
Llorenç Buades en l'article
Alternança o alternativa? deia al
respecte: «Seria oportú reprendre els
orígens de l'esquerra, per a la fundació de
projectes arrelats en el món del treball i
per al món del treball. Però aquest
projecte polític de recuperació d'un espai
polític socialista i col·lectivista sembla
molt allunyat dels caps de les elits
dirigents del món polític i sindical actual
que es baralla per a conquerir posicions de
centre per tal que res no
canviï».
Com a defensors des de
sempre d'un autèntic bloc alternatiu
d'esquerra nacionalista, pensam que ha
arribat el moment de fer bé. S'han d'anar
fent fonedissos tots aquells polítics
fracassats que enfonsaren la nostra
experiència progressista de Pacte de
Progrés. Les darreres mobilitzacions en
defensa de la terra han demostrat que la
societat civil de les Illes ha ressuscitat
i torna ser enmig del carrer exigint un
canvi de rumb en la política illenca.
L'aposta per al segle XXI ja no és solament
electoral. Es tracta d'anar bastint una
nova força política per a la nova societat.
Els polítics d'aquest bloc que volem
unitari i amb un clar programa de lluita
contra la dreta hauria d'esdevenir el
referent de la unitat contínua, mai el de
l'enfrontament i el de la divisió com ara
constatam que s'esdevé amb el PSM.
Som molts els que ens demanam per
què quan el PSM havia decidit deixar la
qüestió per a més endavant, quan hi hagués
una situació autènticament favorable per a
la concreció d'aquesta nova força política,
una part dels dirigents alteren el que
s'havia aprovat i s'inicia aquest canvi que
tants problemes està comportant a
l'esquerra nacionalista. Un intel·lectual
com Llorenç Capellà es demanava en
un article titulat Els sotasignants
si aquesta mena d'operacions fetes tan
de presa servien de veritat per a sumar.
Capellà indicava que potser més que sumar
restaven. Seria la mateixa opinió de
Llorenç Buades, l'històric dirigent de
l'antifranquisme illenc i ara militant de
la CGT, quan deia: «No és el mateix sumar
per avançar que sumar per salvar els
mobles». Sobretot si amb les presses es
deixa mig partit a la cuneta.
