Llorenç Buades, l'històric
dirigent de la LCR que actualment milita en
la CGT, és qui més bé ha sabut analitzar la
crisi terminal dels Verds d'ençà que
decidiren anar plegats amb Izquierda Unida.
Experiment que, com tothom ja sap, s'ha
menjat tot el patrimoni d'aquest grup
ecologista en ser vampiritzat, en una hàbil
maniobra, per les restes del
l'excarrillisme illenc que no sabien com
continuar aferrats a la poltrona
institucional. Llorenç Buades, en un
article titulat Els Verds de les Illes i
el seu futur, escrivia: «L'error dels
Verds és haver participat d'un govern en
una conselleria clau per als temes que
havien d'abordar-se en la legislatura,
davant uns enemics molt poderosos, sense
prou suport al govern de progrés, i amb una
implantació social massa feble i poc activa
(basta veure la participació a les
conferències o congressos) per a fer front
al repte que tenien».
I era
precisament aquesta debilitat interna la
que els feia uns socis molt adients per als
experimentats Manolo Cámara i
companyia. Basta veure les declaracions de
Nofre Bisbal, que quan abandonà la
coalició EU-Verds parlava dels enganys a
què va ser sotmès. Però no sé per què
s'haurien de sorprendre els Verds del grup
de Margalida Rosselló. Tots els dirigents
històrics que han anat abandonant aquesta
organització, parl dels amics Jordi
López, del mateix Nofre Bisbal o de la
mateixa Margalida Rosselló, quan es
queixen de les manipulacions i campanyes de
destrucció ordides pels seus companys de
coalició haurien d'haver sabut la tèrbola
història de maniobres contra l'esquerra
alternativa de les Illes portada a terme
per alguns dirigents carrillistes. N'he
parlat en el llibre No era això. Memòria
política de la transició, que publicà
Edicions El Jonc.
Hi ha un munt de
proves de tot el que feren i ordiren contra
els esquerrans antisistema dels anys de la
transició i posteriors. La vampirització
d'espais aliens, la criminalització dels
corrents polítics marxistes revolucionaris,
la persecució dels sindicalistes de
tendències que no fossin properes a la
línia carrillista, tot plegat i molt més ha
estat la nefasta pràctica política i
sindical dels fills de Santiago
Carrillo a les Illes. Els Verds, Nofre
Bisbal, Joan Buades, Jordi
López o Margalida Rosselló... no
sabien tota aquesta pràctica històrica de
provat dogmatisme i sectarisme dels seus
socis de coalició?
Ara ja no hi ha
res a fer. La història que segueix ja és
prou coneguda. Amb la victòria per un vot
de diferència dels partidaris de Miquel
Àngel Llauger, partidari aquest darrer de
la unitat amb Izquierda Unida, el procés
d'anihilament dels Verds ha esdevengut
imparable amb abandonaments quasi massius
de dirigents i militants que no volien
seguir el camí de desintegració de més de
quinze anys de feina en defensa de la
nostra terra i els nostres minvats recursos
naturals. A hores d'ara l'aïllament de
Margalida Rosselló s'ha fet més total.
Sense el suport dels seus, que ja fa temps
que han abandonat el grup, demonitzada pels
seus propis aliats fins al punt que en
alguna ocasió l'han amenaçada amb avisar la
policia en cas de voler recuperar alguns
dels seus documents particulars que són
encara a la seu del partit, molta gent es
demana i ens demanam... què hi fa Margalida
Rosselló fent costat en aquells que han
acabat amb els Verds i de forma contínua
l'han criminalitzada? Té cap sentit aquesta
resistència saguntina vora aquells que la
utilitzen i alhora neutralitzen?
El
temps s'ha acabat per a Margalida Rosselló.
Que reflexioni i pensi que ara ja no hi són
els seus fent-li costat. Què pot fer per
Mallorca continuant sotmesa a la disciplina
d'aquells que, es pot dir ben obertament,
són els seus contraris? Com ja vàrem
escriure fa uns mesos, aquesta situació
només pot tenir un final: defensar el seu
projecte des del Grup Mixt, des d'una
autèntica independència organitzativa i
política.
