L'aproximació a la terra fins al
mil·limetre que efectua la càmera de
Bartomeu Payeras, aproximació al rocam
mallorquí, a l'arena de la platja, a
l'aigua que raja abundosa de la font, ens
permet apropar-nos a miratges i qualitats
desconegudes de l'illa i, també, aprofundir
en els misteris de la pintura i escultura
contemporànies. Ha estat la contemplació
d'aquestes valuoses aproximacions el que
m'ha fet recordar algunes de les
discussions sobre l'art modern que he
tengut amb diversos pintors i escultors al
llarg dels darrers anys.
En veure
aquests ocres, grisos, negres, el roig
vermellós de les fotografies de l'amic
Payeras, pens en les excursions per
Mallorca fetes amb el pintor i escultor
Gerard Matas a finals dels anys seixanta.
Aleshores Gerard Matas tenia un petit
estudi al carrer de Bosch de Palma, que, a
poc a poc, esdevengué cau de cantants de la
Nova Cançó, poetes, escriptors,
lletraferits de tota mena. En aquell cau hi
compareixien pintor com Gabriel Noguera,
afeccionats al teatre com Pere Noguera,
poetes com Joan Manresa... Sovint petàvem
la discussió sobre la funció de l'art. Quan
anàvem fins al port de Valldemossa,
Banyalbufar o Estellencs, per posar un
exemple, Gerard Matas ens ensinistrava en
les meravelles artístiques, els colors, les
formes, produïdes per la mateixa naturalesa
mallorquina. Es tractava de saber obrir els
ulls a noves percepcions, saber «llegir» el
que Mallorca ens oferia i que era davant
nostre d'ençà feia segles.
Va ser a
mitjans anys 60, després de les lectures
dels situacionistes francesos i les
xerrades damunt art amb gent con Gerard
Matas, Gabriel Noguera, Horacio Sapere,
Paez Cervi, Miquel Morell, Miquel Àngel
Femenias, Manuel Picó, Gaspar Riera i tants
i tants d'artistes mallorquins que
aprengueren a copsar la pintura i
l'escultura amb ulls ben diferents.
Si les roques de Mallorca, els
sediments aixecats del fons de la mar de
Tetis fa milions d'anys proporcionaven a la
nostra mirada i a la nostra sensibilitat
tots els colors possibles, la majoria de
textures que un artista podia imaginar...
aleshores el pintor que volgués ser valorat
per nosaltres havia de ser vertaderament
autèntic, havia d'aportar alguna cosa més
que la còpia i el plagi del que tenim al
davant.
De cop i volta, en aquelles
caminades per Mallorca, palpant la terra,
les pedres, anant a la recerca de les
deixalles que la mar lliurava damunt els
còdols ardents de la platja, enteníem el
que podia haver-hi de fals en segons quines
promocions artístiques. Miquel Morell ens
narrava fil per randa la lluita heroica del
Grup Tago contra la pastisseria mallorquina
de paisatgisme barat, mala imitació de
Joaquim Mir o Anglada Camarasa.
Les
exposicions i declaracions del Grup Criada
74, format per Catalina Bonnín, Bartomeu
Cabot, Josep Canyelles, Valentí Castanyer,
Miquel Àngel Femenias, Àngel Muerza,
Lleonard Muntaner, Carme Roig, Vicenç
Torres i Miquel Trias confirmava la
validesa de les nostres conclusions. Quan
els membres d'aquest grup repartiren el
manifest «A un art oficial» interrompent el
lliurament dels Premis Ciutat de Palma, ja
sabíem que moltes de les nostres intuïcions
s'havien encarnat en aquest combatiu grup
d'artistes.
L'art no era a les
galeries, com deien els situacionistes i
Criada 74; l'art era enmig del carrer, en
les accions del poble contra la mentida
oficial, en la sublevació dels artistes
contra la pastisseria per a menjador dels
nou-rics mallorquins.
Katy Bonnín,
que havia participat en la primera Mostra
d'Art Pobre feta a la llibreria Tous de
Ciutat, ens ensenyava a descobrir els
milers de quadres ocults en les velles
façanes de ciutat, en els dibuixos que els
al·lots feien amb guixos pels carrers de
Palma. Gerard Matas, fent escultures amb
les deixalles que trobava a la platja,
restes de fustes de vaixells enfonsats,
ferros rovellats, algun bocí de pedra amb
textures i qualitats inimaginables, ens
feia copsar la diferència exacta entre la
promoció de l'art per a l'especulació, els
trucs de certs galeristes, i el que hi
havia de vertader en els pintors i
escultors de vena.
És el que hom
troba en aquestes fotografies en primer pla
de Bartomeu Payeras. Per a mi són una
demostració de la validesa de les idees
artístiques de tots aquells grans pintors
coneguts a finals dels anys seixanta, uns
amics que m'ensenyaren, juntament amb els
situacionistes, a veure més enllà de les
aparences i la propaganda. Bartomeu Payeras
ens descobreix també l'art autèntic que,
des de sempre, l'home ha pogut llegir en
cada una de les nostres pedres, en el racó
més amagat de la nostra natura.
Bartomeu Payeras vol salvar Mallorca
de la destrucció. Però nosaltres sabem que
el poeta, el fotògraf, aquest amant
aferrissat de l'illa, vol encara més: el
que desitja és salvar l'art, el més valuós
art contemporani que existeix encara, a la
vista de tothom, en els indrets que ell ens
mostra sense defalliment.
