Cada vegada hi ha més nervis i més
presses de darrera hora per a acabar
d'ajustar les estratègies electorals dels
partits teòricament situats a l'esquerra de
la tímida socialdemocràcia espanyola. No
entendríem res del que s'esdevé a
l'interior de les burocràcies que tudaren
la nostra experiència progressista del
Pacte de Progrés sense copsar la por que
tenen aquestes direccions partidistes a
restar per sempre més fora de les
institucions i de la gestió del règim.
Llorenç Buades, l'històric dirigent
mallorquí de l'antifranquisme, parlava
recentment en un saborós article titulat
No és el mateix sumar per avançar que
per salvar els mobles on assenyalava un
cert oportunisme en aquestes direccions en
proposar unitats electorals solament per
provar de salvar sous i cadiretes.
Propostes unitàries de darrer moment mentre
que en tres anys no han fet res per
reforçar la societat civil, bastir el
teixit social d'una autèntica esquerra
alternativa que pugui fer front, i no sols
electoralment, a les malifetes de la dreta
que ens malgoverna.
La recent crisi
del PSM en el que fa al paper de les
coalicions ha servit per a reviscolar les
esperances dels més pessimistes quant a les
possibilitats personals d'ocupar un lloc en
les llistes electorals. La consolidació
d'un bipartidisme PP-PSOE cada vegada més
real, el no haver fet feina abans de les
eleccions per anar bastin un autèntic bloc
d'oposició a la dreta, han fet que molts
dels possibles aspirants al sou
institucional vegin cada vegada més
problemàtic poder repetir en l'usdefruit de
la poltrona. Totes les enquestes apunten
cap a una lenta però ferma tendència al
bipartidisme a les Illes. Aquesta vegada, i
en no haver fet res en concret per a
consolidar un teixit civil de resistència
al neoliberalisme dominant, i també a
conseqüència d'aquella llei de Gabriel
Cañellas del 5% per a entrar al
Parlament, aquesta vegada, repetesc, podria
ser que ni PSM, ni Izquierda, ni Verds,
aquests darrers ja inexistents, obtenguin
representació parlamentària i que
esdevenguin grups residuals
extraparlamentaris.
Les presses de
Miquel Àngel Llauger, un
d'aquests aspirants al primer lloc en les
llistes, són patètiques. En paraules
planeres i senzilles podríem dir que se li
veu massa el llautó d'aspirant a la
cadireta. Em semblen molt més assenyades
les opinions d'un històric dirigent del
carrillisme illenc i del partit prosoviètic
PCB-PCPE, Josep Valero. Valero,
antic company d'activitats republicanes a
l'Ateneu Popular Aurora Picornell del quan
jo era vicepresident, en un article titulat
Cal treballar a les Illes per una
estratègia de bloc nacional alternatiu
afirma que «els que ens definim com a
alternatius no podem ser tan sols una
maquinària electoral, ni plantejar-nos les
hipotètiques aliances electorals amb
elucubracions matemàtiques de rèdits
percentuals». Afirma que aquest bloc només
pot nàixer «des d'una cultura i pràctica
social alternativa», i per arrodonir encara
més la proposta recalca que aquestes
«propostes alternatives no sorgiran d'un
concurs de marketing entre ofertes
programàtiques que competeixen entre sí en
les pugnes electorals. Es tracta de crear
una cultura col·lectiva de participació».
De totes maneres cal assenyalar a
l'amic Valero que per a anar bastint
aquesta «cultura col·lectiva de
participació» s'hauran de vèncer molts
antics costums de l'excarrillisme illenc. I
ell sap perfectament del que parl. Parl
d'aquesta història contínua i vergonyosa de
la demonització de la dissidència. Que
recordi el que alguns d'aquests 'defensors
de la participació' em feren quan vaig
publicar el llibre de memòries
antifranquista L'Antifranquisme a
Mallorca (1950-1970). No recorda l'amic
Valero la criminalització contra el llibre,
els pamflets plens de mentides, calúmnies i
tergiversacions signades per personatges
com Antoni M. Thomàs, Gabriel
Sevilla, Albert Saoner,
Bernat Riutort, Ignasi Ribas,
Gustavo Catalán, José M.
Carbonero, Jaime Carbonero i
Salvador Bastida? No recorda la
criminalització de Joan Buades i
Margalida Rosselló en temps del
Pacte? Que no sap el que va fer la direcció
d'Izquierda Unida a la seva consellera
Nanda Caro, quan volgué opinar sobre
les mancances del Pacte de Progrés i va ser
obligada a callar per molts dels que ara
parlen de «bastir una cultura de la
participació»? Una mica de memòria, amic
Pep Valero, i sobre tot, canvi real en les
actituds i comportaments si en veritat
volem bastir, entre tots, aquesta nova
força política del futur.
