Quan els amics moren resta un buit de
mal d'omplir, un ample forat obert enmig
del cor per on penetra la pena i una
nostàlgia desfermada. L'any passat moria a
Menorca l'estimat amic, pintor, professor i
gran activista social Francesc
Calvet. Enguany, i també a l'illa
germana, ha mort Miquel Vanrell, el
mestre mallorquí que ja era menorquí de cap
a peus per l'amor que sentia envers aquella
terra que feia tants d'anys havia adoptat
com a seva.
Els records, els fets
viscuts en comú, les idees i esperances
compartides s'acaramullen davant la
desaparició física d'aquestes dues grans
personalitats, exemple d'intel·lectuals
compromesos amb el pais. Les vivències que
visquérem plegats pugnen per sortir, per
quedar enregistrats en aquest full a manera
de darrer homenatge a aquells que ens
ensenyaren a no defallir mai en el combat
per un món més just i solidari.
La
mort, primer de Francesc Calvet i
posteriorment de Miquel Vanrell, m'ha
portat a la memòria no solament xerrades,
les trucades que ens fèiem quasi
setmanalment, les anades a Menorca, aquella
nit de març en la qual posàrem llençols
blancs als canons de la plaça des Castell
per a protestar contra la guerra, en un
esforç, qui sap si utòpic, de defensar
sempre la pau... I no solament això, sinó
també el record d'una forma d'entendre la
lluita política contra les injustícies tant
en el pla de l'explotació quotidiana de la
força de treball com en el camp de l'art i
de la cultura en general. Parl de
l'esquerra nominal, els de la moqueta i la
poltrona, aquells que, ni en somnis, els hi
passa pel cap un canvi radical en la
cultura, en l'art, en la forma d'entendre
el món. Però no pensem tan malament.
Segurament aquests gestors no saben el que
és la lluita en el camp de la
superstructura de la societat. Potser ni ho
saben ni els interessa aquesta mena de
combat per ajudar a millorar el món,
transformar les consciències dels homes en
un sentit renovador i positiu. Tanmateix...
¿què en farien amb aquests coneixements
vist el que h em vist en els darrers trenta
anys? De tot això i més en parlàvem amb els
dos amics desapareguts. On una democràcia
participativa, autèntica que anàs més enllà
del vot cada quatre anys? Amb el sistema de
llistes tancades i l'ajut econòmic de la
banca, juntament amb la promoció per part
dels mitjans de comunicació, els partits
tenen els seus dirigents i amics ben
col·locats. No fa falta més «saviesa» per a
ser algú en la provincia autonòmica, en
qualsevol de les províncies autonòmiques
del regne. Bona trampa, tot això de les
llistes tancades, sense que el ciutadà
pugui esborrar del llistat aquell o aquella
que s'ha destacat pel seu oportunisme,
cinisme i manca d'ètica! Els dirigents, els
quatre cappares que dirigeixen el procés
d'elaboració de les llistes podrien situar
una somera al capdamunt del llistat i, no
hi tenim cap dubte, tot funcionària igual,
com una maquinària perfecta O és que els
«grans dirigents» de la dreta o l'esquerra
obtindrien cap vot per mèrits propis si no
anass in en les paperetes del PP o del
PSOE? Qui els votaria, sense ajut de
l'organització estatal del partit, dels
diners que maneja el seu grup? ¿Quants vots
traurien molts dels actuals dirigents de la
nostra societat si es presentassin a les
eleccions en les llistes d'un partit sense
cobertura mediàtica i bancària, sense el
suport dels poders fàctics de la societat?
Potser hauríem de salvar de la cremadissa
els partits nacionalistes, aquells que no
tenen cobertura estatal, els que s'ho han
de suar tot solets i mai no surten als
telenotícies estatals. ¿Què farien Jaume
Matas i Francesc Antich si
haguessin de sortir elegits solament amb el
suport dels cossiolets d'alfabaguera i els
cartells fets a mà per Jaume
Montcades, aquell bon amic del
PSM?
Als polítics professionals...
¿què els importen els principis, els
conceptes polítics que serveixen per a
saber el sentit de la teva feina i sí el
què fas serveix o no per a canviar la
societat? El cinisme i la prepotència més
barroera regna arreu enterrant idees,
cultura, la sensibilitat i possibilitats
dels pobles. En parlàvem amb Francesc
Calvet i Miquel Vanrell aquella nit de març
de 2003 quan anàrem a sopar plegats després
de la presentació del poemari Cercle clos a
l'Ateneu de Maó.
Per això mateix,
perquè a vegades ens fa l'efecte de viure
exiliats a la nostra pròpia terra era un
luxe tenir amics del tarannà, de l'empenta
vital i creativa d'aquests dos companys
recentment traspassats.
