Fent una mica de memòria històrica,
pensant en el que s'ha esdevengut en aquest
darrer quart de segle, veurem com les grans
il·lusions populars de l'any 1977 varen ser
capolades ben aviat pels partits
«majoritaris». Un any més tard de la gran
manifestació per l'Autonomia de 1977, la
nova convocatòria per l'Autonomia i
l'Autogovern només va ser impulsada pel
PSM. PSOE, PCE i el mateix PTE, feren
anques enrere. S'havia acabat l'esperit
unitari de 1977. Només record alguns
militants del MCI amb voluntat d'ajudar a
l'èxit de la nova Diada. Un matí vengueren
pel local i, amb uns altaveus que ens va
dur en Jaume Montcades
estiguérem un parell de dies predicant,
posàvem música, parlàvem de viva veu
convidant a l'acte- pels carrers de ciutat,
convocant a la Diada Nacional per
l'Autogovern.
A la nit, a la plaça
Major, hi hagué més de mil persones. Un
èxit, si tenim en compte el boicot de la
premsa i dels partits de l'esquerra
nominal. Era tot el que quedava de la gran
manifestació del 29 d'octubre de 1977. Hom
a vegades no entenia el que succeïa. Un any
abans, tothom s'apuntava a la moguda
nacionalista. Ara -just havien passat dotze
mesos!- ningú no en volia saber res i ens
deixaven tots sols. Es feia evident que,
per a molts dels efímers personatges dels
fantasmals organismes unitaris, només hi
comptava figurar, sortir en els diaris,
aconseguir, mitjançant l'ajut de la premsa,
allò que mai no havien obtingut en el
contacte directe amb el poble.
A
l'endemà, els diaris qualificaven de fracàs
el que per a nosaltres havia estat un gran
èxit de convocatòria. Mil persones en
solitari, sense ajut de ningú, no hi havia
cap partit que les pogués arreplegar.
Aquest avanç del nacionalisme es va veure
confirmat en les primeres eleccions
municipals i per al Consell Insular on
traguérem representació per a les dues
institucions.
M'encarregaren de
coordinar la campanya. Mentre els companys
anaven de poble en poble fent propaganda, a
mi em corresponia una feina bruta i gens
vistosa: demanar permisos, aconseguir
locals, redactar els comunicats per a la
premsa, ràdio i televisió, avisar els
membres de les nostres candidatures on
havien d'»actuar». Tots anàvem de bòlid.
Conxa Forteza, bona amiga
meva, militant de primera, en podria parlar
molt d'aquells dies plens d'esperances.
Aleshores començaren a comparèixer
herois de cartó-pedra, petits pallassos amb
esbojarrades ànsies de figurar, munió de
personatges estranys i tèrbols. Record
l'arribada d'algun d'aquests personatges
dretans, homes sense gaire principis però
amb una «comandera» fora mida. Gent que mai
no se'n portà cap programa ni li vaig
sentir cap raonament coherent. Eren
«independents», però de rebot també
influïen sobre els militants amb el seu
pragmatisme sense aparent ideologia (eren
de ben de dretes!). A poc a poc em vaig
adonar de l'aparició de certs elements per
als quals el concepte de lluita nacional no
passava de practicar una mica de folklore.
Alguns descobrien el món i «teoritzaven»,
babaus, dient que, en una futura Mallorca
autogovernada, la sanitat, els futurs
serveis sanitaris de la població, s'havien
de bastir damunt les monges del pobles.
Sovint hom tenia desitjos de sortir corrent
en sentir tants desbarats! M'adonava que
alguna cosa fallava.
També donaren
suport a les nostres candidatures partits i
col.lectius que mai havien confiat en el
PSI d'abans de la seva consolidació
esquerrana i nacionalista. La majoria
d'associacions de veïnats de Palma i pobles
(gràcies al treball de companys com
Jaume Obrador, Paco Mengod i
molts d'altres); sectors de CCOO i d'USO;
el Partit Carlí; i, el que era més curiós,
col.lectius de l'esquerra revolucionària
-sobre tot el PCE (Marxista-Leninista)-,
demanaren el vot per a nosaltres. Allò era
un vertader Front Popular. Molts honrats
militants de l'esquerra consideraren que,
per a defensar el nacionalisme i el
socialisme a les Illes, ens havien de
votar.
A les municipals i
autonòmiques, quan ningú no s'ho esperava,
aconseguírem treure en Jaume Obrador com a
regidor de Ciutat i en Biel Majoral
i en Pere Llinàs per al Consell de
Mallorca. L'èxit fou important sobretot si
tenim en compte que, mesos abans, les
campanyes anti-partit de la premsa ens
negaven el pa i la sal i ens acusaven
permanentment de ser un grup que s'havia
abstingut en el referèndum de la
constitució.
