En uns altres articles he parlat de les
nombroses campanyes rebentistes de
l'excarrillisme illenc en contra meva a
conseqüència de l'edició del llibre
L'Antifranquisme a Mallorca
(1950-1970). La independència de
criteri, les veus crítiques, sempre han
molestat a una bona part de la colla de
vividors i menfotistes que usurp aren el
nom de l'esquerra en temps de la transició.
A Mallorca, la campanya d'insults, pamflets
i tergiversacions d'una part de la direcció
del carrillisme palmesà en contra meva, fa
ser ferotge. No s'havia vist res de
semblant des del temps de la guerra civil i
la postguerra quan falangistes i neonazis
perseguien i criminalitzaven els
antifeixistes illencs. Però no tot eren
campanyes rebentistes de part d'aquesta
falsa esquerra, el sector de pijoprogres
que ha fet malbé la nostra experiència de
Pacte progressista. Record que una de les
primeres persones que de seguida em
demostraren la seva solidaritat va ser el
dirigent del POR Arturo Van den
Eynde, del qual vaig parlar en un
recent article publicat en la secció de
cultura d'aquest mateix diari.
Si en
aquells passatges havia escrit sobre la
seva persona, dels seus anys de militància
en el POR, del combat per a la construcció
de la IV Internacional i per a servar la
memòria de l'Oposició Obrera
antiestalinisa, del seu treball en la
direcció i redacció de La Aurora,
ara potser seria interessant descriure la
seva provada sensibilitat pel que fa a la
solidaritat activa envers els escriptors.
Arturo Van den Eynde era un autèntic
marxista. Lluny de considerar com els
economicistes, tan abundosos en les fileres
de tots els grups que s'autoproclamen
marxistes, que tot pot reduir-se a
qüestions monetàries, tenia ben present que
la lluita per a bastir una nova cultura era
un dels camps, i potser el més important,
per aconseguir una món més just i solidari.
Per això de seguida que s'assabentà de la
campanya rebentista de l'estalinisme
mallorquí contra un escriptor d'esquerra,
em trucà per a demanar-me informació i
posar a la meva disposició les pàgines de
La Aurora.
Però l'interès
d'Arturo Van den Eynde per la literatura
catalana i mundial venia de l luny. De
sempre va saber encoratjar els escriptors i
La Aurora va estar oberta a tot
tipus de col·laboració, ja fos política o
literària, dels escriptors progressistes.
Ho puc dir amb perfecte coneixement de
causa, ja que, quan qui signa aquest
article era sotmès a les acostumades
campanyes de silenci en la premsa oficial,
La Aurora publicava les ressenyes i
contes que els escriptors catalans li fèiem
arribar o, pel seu compte, ressaltava allò
que considerava d'interès per al lector
d'avantguarda. En La Aurora del 12
de març de 1990, la revista del PORE, amb
una introducció d'Arturo Van den Eynde,
publicava el meu conte El pirata Mateu
Albanell. Era una traducció al castellà
de l'original en català que formava part
del llibre Necrològiques (Amós
Belinchón Editor, València, 1988). El
llibre havia guanyat el Premi «Ciutat de
València 1988». Com de costum aquesta obra
va ser silenciada pels postmoderns que ja
controlaven els suplements de cultura i les
principals revistes literàries dels Països
Catalans.
El poeta i acurat
investigador de la nostra història Ferran
Lupescu feia un retrat sintètic, però
magistral, d'aquella època en el pròleg al
meu llibre Literatura mallorquina i
compromís polític: homenatge a Josep M.
Llompart (Edicions Cort, Ciutat de
Mallorca, 2003) quan escrivia: «Entre,
diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de
plataformes d'incidència pública acabà
monopolitzat pel nou tipus d'intel·lectual
conformista, sovint amb càrrec públic i
carnet de partit a la butxaca, mentre
l'intel·lectual que romania crític era
sotmès al desprestigi sense gaire
possibilitats de rèplica, o bé es retirava
a un silenci d'estricta supervivència». Una
recerca hemerogràfica centrada en aquests
anys desent erraria munió d'articles,
discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant
allò que anomenaven
resistencialisme.
A Mallorca
el silenci damunt Necrològiques va
ser paorós. Molts d'altres autors de les
Illes patiren. Un altre dia en parlarem més
i amb més deteniment de totes aquestes
campanyes de silenciament i ocultament
d'una bona part de l'obra de creació dels
autors considerats «dissolvents» pel
comissariat postmodern. I, per això,
l'actitud de suport d'Arturo Van den Eynde
i d'altres companys i companyes ens ajudà a
resistir dels oportunistes, cínics i
menfotistes en aquells anys tan
complicats.
