Potser seria oportú, ara que El Gall
Editor, l'editorial que dirigeix amb tant
d'encert Gracià Sánchez, acaba de publicar
la meva novel·la Defalliment,
recordar alguns fets en relació als llibres
sobre Miquel Costa i Llobera que hi han
influït. Una novel·la històrica, malgrat
tot el contingut d'imaginació creadora que
l'autor empra en la seva redacció, no surt
de l'aire del cel. El treball
d'investigació, d'estudi de l'època a
novel·lar, d'aprofundiment en la biografia
i fets protagonitzats pels personatges
centrals de la novel·la, tot plegat, deia,
és bàsic per a poder enllestir la feina amb
un mínim de garanties. Ara que l'obra ja és
al carrer i el lector es troba amb la
novel·la acabada, potser és el moment
d'oferir a aquest lector algunes
indicacions que permetin aprofundir en la
qüestió.
Crec que és una tasca
imprescindible el coneixement i estudi de
la situació històrica en tots els seus
aspectes, siguin aquests culturals,
polítics, econòmics, etcètera, si l'autor
vol encertar en la realització del seu pla.
Normalment els escriptors escrivim
històries relacionades amb el nostre món,
amb les idees i esdeveniments que més ens
han impressionat. M'atreviria a dir que les
novel·les, qualsevol creació literària
mínimament seriosa i de qualitat, tan sols
poden bastir-se des d'aquesta perspectiva.
No basta solament l'acurada preparació
anterior a l'inici de la redacció. Hi ha
d'haver una forta relació, podríem dir-ne
quasi existencial, entre el món de
l'escriptor i el món descrit en la
novel·la, l'obra de teatre o poemari. Mai
no he cregut en la mentida literària, en el
treball fred, d'especialista sense ànima ni
sentiments. Una obra d'art, en aquest cas
la novel·la, per a ser vàlida, per a
recollir la palpitació del temps que vol
descriure, ha de p ortar en els seus
capítols, en els versos, la realitat
sincera de l'home o la dona que li han
donat vida. Les obres fetes per encàrrec,
les històries escrites des d'una
perspectiva solament tècnica, poden donar
com a resultat un producte «consumible», un
«objecte» que, sota l'aparença de la
«perfecció tècnica» en el fons amaga una
autèntica buidor de continguts. Imagín que
alguns autors se senten a gust i que, fins
i tot, poden gaudir de treballar enmig
d'aquestes coordenades. N'he conegut més
d'un. És una espècie abundosa dins les
nostres lletres.
He de reconèixer que
no és el meu cas. Una breu anàlisi de les
meves darreres novel·les ho podria
demostrar. Els especialistes en el fet
literari que han estudiat la meva obra ho
poden confirmar. Bastaria pensar en el
cicle de novel·les damunt la guerra civil:
L'Amagatall, Estiu de foc i Núria
i la glòria dels vençuts. Aquestes
obres no haurien estat possibles sense anys
d'investigació de la història de la guerra
civil. Però tampoc haurien pogut ser
escrites, els mancaria alè, força vital,
sinceritat creativa, sense els anys de
lluita antifranquista de l'autor. La
història de la família, amb el pare i
l'oncle defensant les idees de República i
justícia social, la meva militància en
temps del franquisme, el mestratge i
exemple de comportament cívic de tants
antics antifeixistes que he conegut. Com
escriure sense aquesta fonaments bàsics,
primigenis? Tot plegat, és evident,
conforma aquest meu món de novel·lista.
Defalliment, l'obra que acaba
de publicar El Gall Editor, també forma
part dels meus interessos creatius. Com en
el cas de les novel·les que publicaren
recentment Proa i Pagès Editors, El
darrer hivern de Chopin i George Sand i
Corambé: el dietari de George Sand,
ens trobam, igual que a Defalliment,
amb unes històries que fan referència als
problemes de l'escriptor. Problemes de
l'escriptor romàntic de mitjans segle XX,
en el cas de George Sand; problemes de
l'escriptor de començaments del segle XX,
en el cas de Miquel Costa i Llobera. Una
problemàtica, en molts d'aspectes, no gaire
diferent a la que enfronta l'autor de
finals del XX i començaments del XXI.
Parlam, evidentment, de les relacions de
l'escriptor amb la seva societat, amb els
grups que hegemonitzen el poder o amb
aquells sectors marginats, els que pateixen
l'opressió nacional i social per part dels
poderosos. La cruïlla històrica amb la qual
sempre ensopega l'autor aut èntic, l'home o
dona sincers.
El dilema que se
plantejà a Sand, a Costa, a Flaubert...
George Sand i Miquel Costa i Llobera
saberen escollir una opció, no sense greus
contradiccions internes. La primera decidí
fer una literatura estretament lligada als
problemes socials que sacsejaven la
societat francesa de mitjans del segle XIX
i reeixí en l'intent. El segon, Miquel
Costa i Llobera , fill d'una terra sotmesa
a poders aliens, dominada per l'imperi
espanyol, decidí defensar una llengua
maltractada i humiliada, el català. La
lluita de Miquel Costa i Llobera, la
història que he novel·lat a
Defalliment, anà sempre enfocada
dins aquesta línia de combat per a
preservar la nostra cultura i senyes
d'identitat nacional. Compromís autèntic,
doncs, tant en George Sand com en el cas de
Miquel Costa i Llobera.
No cal dir
que ha estat aquest compromís amb el seu
temps i circumstàncies històriques, la
manca absoluta de passotisme o cinisme en
tots dos escriptors, una de les coses que,
possiblement, ha fet augmentar el meu
interès vers la seva obra i les seves
persones. L'origen, també, i sense cap mena
de discussió, de les novel·les que
comentam.
