A hores d'ara encara no entenc com
Ignasi Ribas, l'antic militant del
carrillisme illenc (PCE) signà aquell
tèrbol pamflet contra el meu llibre de
memòries antifranquista L'Antifranquisme
a Mallorca (1950-1970), que havia
editat Lleonard Muntaner. Que ho
fessin dos buròcrates, dos antics
responsables del ranci i escleròtic
carrillisme illenc potser seria
comprensible. Eren personatges que
procedien d'una vella tradició dogmàtica i
de combat contra l'anarquisme i el
socialisme entès com a poder dels
treballadors (el POUM, el trotskisme...).
Pensem en les execucions de membres del
POUM i de la CNT en temps de la guerra
civil. Els casos més coneguts foren els
assassinats d'Andreu Nin i de
Camilo Berneri, per exemple. Una
tradició de persecució i criminalització de
l'esquerra revolucionària a la qual encara
no han renunciat, com es va comprovar amb
el pamflet ple de mentides, calúmnies i
tergiversacions que publicaren, sense cap
mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en
un diari de Ciutat.
Com anava dient,
a hores d'ara encara no m'explic l'origen
de tanta ràbia i visceralitat contra
l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va
ser precisament per això mateix, perquè
ells en temps de la transició abandonaren
tota idea de canvi social prosocialista,
tota idea republicana, acceptant la
reinstauració de la monarquia, que calia
criminalitzar els partits que sí que
defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC,
MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?
Quan
llegia les brutors signades per Ignasi
Ribas i els seus companys de campanya
rebentista contra l'esquerra alternativa no
ho podia creure. A una Illa en la qual tots
ens coneixem quasi com si fóssim de la
família, els personatges abans esmentats
s'atrevien a signar un pamflet on
s'afirmava que els partits a l'esquerra del
PCE i del carrillisme, és a dir
organitzacions marxistes i nacionalistes
només teníem com a funció, a les ordres del
franquisme sociològic «i de vegades des del
franquisme policíac, debilitar el Partit
Comunista d'aleshores». Alhora que
s'atrevien a signar aquestes calúmnies
afegien, per a embrutar més la memòria dels
antifeixistes de les Illes, que tots
aquests partits només ajudaren a crear
«confusionisme».
Mai no s'havia vist
tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra
uns coneguts militants antifeixistes de les
Illes! La brutor que signaven evidenciava a
la vista de tothom que només acceptaven una
aproximació a la història: la del PCE. Les
altres aproximacions, els altres
investigadors que no estiguessin al servei
dels interessos sectaris del carrillisme,
havien de ser perseguits i criminalitzats.
Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que
s'atreviren a publicar només tenia per
funció desprestigiar els lluitadors
antifranquistes que no fossin de la seva
corda i, de rebot, justificar les seves
particulars traïdes als principis
esquerrans que, de boca enfora, deien
defensar.
Amb el pamflet publicat a
Palma , aquells que conscientment o
inconscientment donaven suport a la nefasta
política del PCE esdevenien botxins de la
memòria històrica de l'esquerra alternativa
de la nostra terra tot insultant el nom i
els sacrificis de tants i tants abnegats
combatents republicans.
No era
solament contra la meva persona i el llibre
que es bastí la campanya rebentista de
1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel
Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner,
Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª
Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador
Bastida el que el volien era, com ja he
dit, barrar el pas a la memòria de
l'esquerra antisistema de les Illes,
demonitzant els escriptors que haguessin
escrit algun llibre al respecte. Es
pensaven que ho aconseguiren escrivint
calúmnies i mentides en contra nostra.
S'erraren a les totes. De res no serviren
els seus pamflets i brutors. Mai no
s'havien publicat tants llibres explicant
les claudicacions del PCE en temps de la
transició. Quant a la seva actitud
dogmàtica i sectària, quedaren retratats
per sempre davant l'opinió pública i
acumularen damunt les seves espatlles un
desprestigi del qual difícilment es
recuperaran.
