Miquel Costa i Llobera va ser un
mestre en la tasca de cantar el nostre
paisatge. La seva concepció clàssica de la
poesia, els profunds coneixements que tenia
de la cultura grega i romana, una concepció
moderníssima de l'ús de la llengua
catalana, l'han fet un autèntic pioner en
el camp de la poesia mallorquina. I,
indubtablement, en la manera d'expressar
alguns dels sentiments més profunds del
poble mallorquí. Fins aquell moment hi
havia massa arcaisme, massa temes arnats,
en les composicions dels jocfloralistes de
la pàtria.
Molts poetes de finals del
segle XIX omplen pàgines i més pàgines amb
ridícules buidors historicistes. Històries
de ducs i comtes escrites en un català tan
edulcorat i fals que no servia per a bastir
els fonaments d'una cultura vigorosa, a
l'alçada del poble que havia servat la
llengua en temps d'oprobi i opressió. Uns
dels mèrits principals de Miquel Costa i
Llobera és precisament el d'haver sabut
bastir un català literari d'una modern itat
increïble, un català que encara avui dia
mostra tot el seu accentuat vigor i
potència.
En les pàgines de la Poesia
completa de Miquel Costa i Llobera que
acaba d'editar El Gall (Pollença, 2004)
podem trobar nombrosos exemples d'això que
afirmam. Vet aquí un món en perill. Un món
que han cantat els nostres poetes i han
pintat els artistes que han estimat
Mallorca i que avui, com hem escrit ara i
adés, ja corre perill. I si per un plat de
llenties destruíem el que cantaren les
nostres escriptors, els esperits sensibles
que estimàvem la nostra terra... quina
herència de ciment i hamburgueseries
llegarem als nostres fills, a les
generacions que vendran rere nostre? Mons
misteriosos del barranc de Bianiaraix, del
torrent de l'Ofre, de les valls ocultes de
la serra de Tramuntana, dels raconets
d'Escorca, Sóller, Pollença. Haurem de
tornar als clàssics, llegir novament l'obra
de l'arxiduc Lluís Salvador
d'Àustria, per a destriar com era
aquella illa que desapareix a pas de
gegant.
Aigua i vegetació, reserva
d'ocells i plantes i fauna de torrents i
torrenteres. Màgia dels indrets sagrats
dels mallorquins i mallorquines que ens han
precedit des de la fondària de la història.
Sovint, en contemplar racons com aquest de
l'aigua maragda dels voltants de sa Costera
em deman què hauríem de fer els mallorquins
i mallorquines per a servar paisatges
dignes del pinzell d'Ankermann, Anglada
Camarassa, Antoni Gelabert o Santiago
Rusiñol.
Bernat Vidal i
Tomàs, en el pròleg de setembre de 1951
al poemari de Blai Bonet Entre el
coral i l'espiga, ens explicava com en
aquest poemari «Blai, febrós, guarda amb
avarícia la menta de la correntia i de
l'embat. Juga amb un ramell olorós de
coral. I, amb el cap sobre el coixí, com
Rupert Broock, sent la mar per dins ses
venes».
Jo no sé, i no vull ser
pessimista, si els sobrevivents del present
o els que vendran després de nosaltres
també tendran la mar de Mallorca dins les
venes com la tenia Blai Bonet, Miquel Costa
i Llobera, Cèlia Viñas, Gabriel Alomar,
Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Jaume Vidal
Alcover o Antoni Vidal Ferrando,
entre molts d'altres poetes nostres.
Recordem que l'escriptor Antoni
Vidal Ferrando ha parlat dels paisatges de
Mallorca a les seves novel·les. Hi
apareixen quasi sempre com a teló de fons
de la vida dels pobladors. La mar,
especialment, i els contorns de les cales,
es converteixen en presències constants
d'una narrativa plantejada com a repte
literari i com a crònica d'una
època.
Unes imatges que em porten
novament als versos de La Cala de
Blai Bonet. No endebades ambdós poetes són
d'aquest poble lluminós que té per nom
Santanyí. Recordi, aquell que tengui la
memòria curta, que els dos poetes han donat
tot el millor que tenien, la veu, la
saviesa, la vida, totes les paraules dels
seus secrets abecedaris, per a salvar, si
és possible encara, la bellesa d'aquesta
Mallorca a punt de desaparèixer sota les
onades de l'especulació més desfermada.
