Josep M. Llompart en una
conferència sobre Mossèn Antoni Maria
Alcover donada a l'Estudi General
Lul·lià a finals dels seixanta ens parlava
de la influència del medi natural damunt el
geni col·lectiu dels pobles. Aleshores érem
molt joves, just obríem els ulls a la
realitat de la nostra cultura, malmesa per
dècades d'opressió dictatorial. Per a
nosaltres era summament important la
lectura i estudi de l'obra La literatura
moderna a les Balears que Llompart
havia publicat feia poc. En parlar de la
complexa activitat intel·lectual de mossèn
Alcover, Llompart ens feia copsar com rere
el gran Aplec de rondaies mallorquines hi
havia no solament la cultura transmesa per
mallorquins i mallorquines; hi havia molt
més. Llompart ens feia veure com la
brillant imaginació del poble anava creant
els gegants, fades, dimonis, princeses i
herois de les rondalles. Els penya-segats,
els castells dalt dels cims, les cales més
amagades, les cases de l'humil pagès o el
gran casal dels senyors servien per a
bastir el gran edifici literari de les
rondalles. Unes rondalles, això sí,
prèviament depurades d'incrustacions
eròtiques o liberals que per a mossèn
Alcover eren la més genuïna expressió de la
reencarnació del Diable, representaven
també la concreció d'aspectes ben
determinats de la nostra història.
Record que les paraules de Josep M.
Llompart em colpejaren la imaginació amb el
ferro roent de les seves imatges i exemples
històrics i literaris. D'ençà d'aquella
data, ara ja farà quaranta anys de la
conferència a l'Estudi General Lul·lià,
sempre he entès que les excavadores,
l'especulació salvatge de la nostra terra
quan es basteix una autopista, es fa un nou
port esportiu o els avions aterren a
l'indret on hi havia el poblat talaiòtic de
Son Oms, no solament destrueixen els
nostres minvats recursos naturals i
paisatgístics. El constructor de ponts i
carreteres, de rotondes i camps de golf, el
negociant que planifica les mil i una
urbanitzacions salvatges que regnen damunt
cales, valls i turons, no solament fan mal
al territori, la qual cosa en sí mateix ja
fóra un dany irreparable, sinó que la
destrucció programada afecta molt més del
que hom pot imaginar el nostre present i
futur: afecta la cultura, història i
personalitat dels pobles.
La
llegenda del Salt de la Bella Dona que va
servar per a la posteritat el prevere
Rafel Busquets en el Llibre de la
invenció i miracles de la prodigiosa figura
de Nostra Senyora de Lluc (1684) és un
exemple dels centenars d'històries bastides
per la imaginació popular dels mallorquins
del passat, fortament arrelats a la terra i
als nostres costums. Si la destrucció de
recursos i territori contínua amb el ritme
actual... què quedarà de la terra que
alletà l'esperit de Ramon Llull, Gabriel
Alomar, mossèn Alcover, Miquel Costa
i Llobera o Bartomeu Rosselló-Pòrcel?
En les Jornades d'Ordenació del Territori
en què vaig participar fa uns anys amb
Carlos García Delgado, Manolo Cabellos.
Ferran Porto. Pere Nicolau Bover, Rafel de
Lacy Fortuny i altres arquitectes,
polítics, periodistes i escriptors, Manolo
Cabellos parlà d'aquest creixement
incontrolat i aportà unes xifres
vertaderament esfereidores que, si
continuassin, segurament posaran en perill
tot el que ha estat i ha significat
Mallorca i els mallorquins. L'arquitecte
Manolo Cabellos afirmava igualment:
«L'urbanisme ens demostra que les
situacions de col·lapse es produiran si no
es preveuen [...] Però, d'aquí a deu anys,
amb una població d'un milió de persones
més, continuaran essent atractives aquestes
Illes?».
La pregunta que es fa
l'arquitecte em torna a la conferència de
Josep M. Llompart a mitjans dels anys
seixanta. El problema que ens feia copsar
Llompart aleshores era el de l'estreta
relació de terra, paisatge, natura amb la
història i la cultura dels pobles. La
qüestió, en aquests moments, ja no és si
les Illes seran o no atractives d'aquí uns
anys. El problema ben real i punyent és
saber sí, en cas que continuï el ritme
actual de destrucció de medis i recursos,
la nostra cultura, cada vegada més
amenaçada per l'onada despersonalitzadora
que ens envaeix, podrà sobreviure i si
nosaltres mateixos, com a col·lectivitat
humana, com a poble diferenciat, existirem
o no d'aquí unes dècades.
