La crisi que sacseja de forma contínua
el moviment verd de les illes a vegades és
mal d'entendre. Sovint es parla des del
desconeixement del que s'esdevé dient, de
forma simplista: per què es barallen entre
ells si solament tenen una diferència de
matisos? És evident que en la cruïlla que
sacseja actualment els moviment ecologista
hi ha molt més que una simple «qüestio de
matisos».
En el fons, no ens
enganyem, són dues maneres d'entendre el
fet polític. I aquestes dues maneres
corresponen a la pràctica prou coneguda de
l'esquerra nominal, la de la moqueta i el
cotxe oficial, i la de l'autèntica
esquerra, la dels moviments alternatius, la
dels grups, associacions, sindicats,
partits i plataformes de tot tipus que no
fan política per a viure del romanço,
vinclant l'espinada davant els poders
fàctics, sinó que en fan per convicció,
perquè creuen el poble.
Es podria
afirmar sense por d'equivocar-nos que
durant el darrer quart de segle de
consolidació del règim sorgit de la reforma
del 77 l'enfrontament entre la
pseudoesquerra i els moviments socials ha
estat quasi constant. Per a l'esquerra
nominal sempre es tracta de controlar,
manipular, utilitzar, vampiritzar els
espais de l'esquerra alternativa per tal de
consolidar el poder del sistema i les
nòmines que comporta la gestió del règim, i
amb això es conformen. Res de bastir una
cultura alternativa, cap projecte
d'articular les noves sensibilitats
socials, els nous perfils dels votants del
segle XXI.
Per això sempre i en tot
moment els vividors i servils
s'especialitzen a demonitzar els grups i
persones amb principis, aquells dels quals
els consta que no formen part del tèrbol
exèrcit de cortesans que han fet i fan
malbé les esperances populars. I per això
mateix les diferències dins dels Verds de
les Illes.
La vella forma de fer
política, l'esclerosi constant de
l'esquerra oficial, la supeditació
d'aquesta a qui comanda, l'enfeudament als
poders fàctics, ahir al franquisme
reciclat, avui a la socialdemocràcia o a
qui pagui, fan que, malauradament, anem
cada vegada més cap a un tipus de
bipartidisme que en el cas de l'estat
espanyol s'aniria concretant amb la
consolidació, constatable cada dia, del
poder PP-PSOE.
L'Assemblea Verda va
sorgir com una provatura de rompre aquest
cercle viciós. Recordem que Assemblea Verda
va néixer com a tal el març de l'any 1991,
amb dues finalitats: donar a conèixer als
ciutatans els punts bàsics de l'ideari verd
(prioritat ecològica, política centrada en
la persona, feminisme, fraternitat amb el
sud, democràcia de base i no violència) i
amb la voluntat d'incidir en la vida
política de les Illes.
Recentment els
militants i dirigents d'Assemblea Verda,
els mateixos que fins ara han donat suport
a les posicions de Margalida Rosselló,
Jordi López i Nofre Bisbal han
fet públic un comunicat dirigit a tots els
mitjans de comunicació en el qual anuncien
la seva sortida de la coalició EU-Verds per
l'enfeudament de Llauger a
l'excarrillisme illenc.
Assemblea
Verda, que fa catorze anys va néixer com un
moviment específicament solleric, avui,
comprovada la vampirització de l'espai verd
per Esquerra Unida i tenit present la greu
situació de destrucció dels nostres
recursos i territori, ha decidit ampliar
l'àmbit d'actuació a la resta de Mallorca i
a les altres Illes.
Es tracta d'anar
avançant en la constitució d'una nova
esquerra plural sorgida del reconeixement
de la riquesa i la diversitat i que no té
res a veure amb la coneguda pràctica de
l'excarrillisme de demonitzar i
criminalitzar l'adversari o el simple
dissident.
L'exemple de la
demonització de Joan Buades,
Margalida Rosselló, Jordi López o el mateix
Nofre Bisbal per no estar d'acord amb la
línia marcada pels Cámara i
companyia és un exemple evident d'esquerra
escleròtica sense cap futur. Assemblea
Verda vol també bastir alternatives
participatives per a donar resposta a les
nostres necessitats quotidianes al marge
dels poders polítics i econòmics
establerts.
