Les acostumades campanyes rebentistes de
determinats grupuscles de dreta i també de
l'extrema dreta falsament nacionalista,
aquells falsaris que s'amaguen rere les
nostres banderes per poder atacar millor
els nostres escriptors, els dements
pamflets de coneguts sicaris que, encegats
per l'enveja i l'autoodi més ferest, no fan
més que complotar contra l'escriptor de les
Illes, m'han fet recordar una campanya
semblant ordida pel TOP, el Tribunal de
Orden Público franquista, en contra meva i
en contra del meu llibre La guerra just
acaba de començar ara ja fa prop de
trenta anys.
Em deman quina
diferència essencial hi pot haver entre els
agents de les forces repressives
franquistes i aquells que, en el present,
es dediquen a escampar mentides, calúmnies
i insults contra els escriptors
mallorquins. El problema és que abans, en
temps de la dictadura, els enemics eren a
l'altra part de la trinxera, en camp
contrari. Ara també hi són els mateixos, en
el camp de l'adversari. Amb això no hem
canviat gaire. Però la diferència
consisteix que la podridura actual ha
enfollit alguns que prediquen des de les
nostres pròpies banderes i, venuts als
poders fàctics econòmics i mediàtics
esdevenen els pitjors enemics dels
escriptors nostrats.
Amb el recull
de narracions La guerra just acaba de
començar, guanyava el premi «Ciutat de
Manacor 1973» de narrativa, el més
prestigiós que es concedia a les Illes,
juntament amb el Ciutat de Palma de
novel·la, poesia i teatre. El cert és que,
just acabat d'editar -finançat per
l'Ajuntament de Manacor-, el TOP, el
Tribunal d'Ordre Públic franquista,
decretava el seu segrest, per «atentar
contra la normal convivencia ciudadana de
los españoles(!)». Vist amb perspectiva,
ara que han passat més de trenta anys
d'aquella persecució, crec que va ser la
mateixa Brigada Social qui degué enviar un
«dossier» ben adobat (amb l'historial que
devia incloure les meves detencions per les
pintades a favor de la llibertat pels
presos polítics, la correspondència amb els
països de l'Est d'Europa, les reunions amb
les Joventuts Comunistes...). El cert és
que en un determinat moment de la història
que contam -l'Ajuntament de Manacor acabava
de fer-me arribar els mil exemplars de
l'edició- tot estava en perill. Els
apreciats exemplars, si no hi trobàvem una
solució ràpida i urgent, podrien acabar
capolats per alguna trituradora de la
Social o, el més segur, podrits i menjats
per les rates en algun tètric soterrani de
la Social a Madrid.
La meva seguretat
física -sempre hi cabia la possibilitat
d'acabar a la presó si et jutjaven- també
perillava. Però en aquell temps
-començament de l'any 1974- actuàrem
eficaçment. D'una manera semiespontània,
tots els amics de Ciutat, pobles, Barcelona
-i fins i tot de París!- es mobilitzaren
per a vendre els mil exemplars de l'edició.
Aleshores jo treballava de delineant a la
cooperativa progressista d'arquitectes del
carrer de l'Estudi General (amb els amics
Gabriel Oliver, Neus Inyesta, Carlos
García Delgado...). Anàrem fent paquets
de cinc exemplars i es començaren a vendre
i repartir arreu. La memòria pot
enganyar-me, però entre els més actius
venedors del llibre perseguit pel TOP
record els germans Noguera Vizcaíno
(en Pere i en Gabriel), en Bernat
Homar (aleshores director d'un grup de
teatre afeccionat), na Neus Santaner
(actual dirigent de l'STEI), l'amic del PCE
Jaume Bonnín, diverses agrupacions
del PSUC principatí que havia conegut en el
temps que havia treballat a la llibreria
L'Ull de Vidre, l'amic J. Martínez
Alier, de l'Editorial Ruedo Ibérico...
El que sí que record, ara que han
passat els anys, és que aquest sistema de
lluita contra la repressió
político-cultural funcionà a la perfecció.
En el fons, vist amb perspectiva, el
Tribunal d'Ordre Públic (TOP) quasi em va
fer un favor en processar-me per La
guerra just acaba de començar! El
llibre s'exhaurí en poques setmanes i,
sense por d'exagerar, esdevingué un petit
mite de la resistència cultural d'aquells
anys tenebrosos. Els ajuts de tothom foren
inabastables. La solidaritat, de primera,
sense que es pugui posar cap emperò. Quan
la Brigada Social va trucar el timbre de ca
meva amb l'ordre de segrest del llibre, es
va adonar que... ja no n'hi havia cap ni
un! En pocs dies tots els exemplars havien
estat distribuïts i venuts. Va ser un gran
triomf de l'antifeixisme illenc.
