Els esdeveniments de Santa Maria del
Camí han situat en primera línia de
l'actualitat política la possibilitat d'una
nova crisi del PSM. Tot plegat m'ha fet
recordar la de finals dels anys setanta,
quan semblava que el nacionalisme
d'esquerres seria engolit totalment i
absolutament per la socialdemocràcia
espanyola (PSOE). Aleshores molta gent
havia escollit anar a recer del partit de
Felipe González i Alfonso
Guerra. En aquella època, amb
l'enfortiment del PSM a ran del Congrés
d'unitat amb la majoria d'agrupacions d'OEC
(IV Congrés del PSM), la histèria dels
sectors reaccionaris de la nostra societat
(incloent-hi segons quins partits
d'esquerra) s'anà accentuant. S'ha de tenir
en compte que per aquelles alçades (anys
76, 77, 78) el PSM havia sofert diverses
sotragades que havien posat la seva
existència en perill. Hi hagué una greu
crisi l'any 1976 entre dreta i esquerra a
l'interior del partit. Finalment, amb la
sortida d'elements sense ideologia definida
es pogué arribar fins a la crisi del 77, la
més greu, la que s'esdevingué amb l'intent
de portar el PSM dins el cau del PSOE.
Quan el secretariat polític del PSM
va fer pública la famosa «proposta de
Convergència» (vegeu Mallorca Socialista,
núm. 3 d'abril de 1978, pàg. 1) desarmà
qualsevol nova provatura de desvirtuar
l'esperit d'esquerres i autènticament
nacionalista del partit. La proposta
d'unitat amb altres organitzacions deia en
els seus punts més importants que la futura
unitat entre el nacionalisme i el
socialisme es faria (o no es faria) damunt
les bases següents: 1) «Acceptació del
socialisme autogestionari com objectiu i
utilització del marxisme com a mètode
d'anàlisi de la societat». 2)
«Reconeixement de la lluita de classes com
a eix fonamental de la transformació
social». 3) «Refús explícit de la
socialdemocràcia com a instrument
reproductor del sistema capitalista. I, en
el punt 5è s'exigia igualment «el
reconeixement del dret a l'autodeterminació
de les nacionalitats i dels pobles [que
integren l'Estat espanyol]».
Com el
mateix Sebastià Serra recorda -vegeu
Entrevista a fons a Sebastià Serra i
Busquets per Miquel Payeras pàg. 43 del
fulletó de propaganda electoral del PSM
Palma, entre la realitat i la il.lusió,
Edicions Cort, 1995-: «Hi hagué moltíssims
intents per part del PSOE de
neutralitzar-nos. Record molt bé diversos
viatges a Palma d'importants càrrecs del
PSOE per a convèncer-nos d'entrar a formar
part del seu partit. Eren moments en què el
PSOE olorava el poder i necessitava
quadres. Hi va haver companys que optaren
per aquesta via, convençuts que es podia
fer molt més des d'un partit d'àmbit
estatal i amb opció de poder que no des
d'un partit d'esquerra nacionalista.
Antoni Tarabini, Francesc
Obrador... són alguns dels companys, i
amics, que decidiren fer la passa cap el
PSOE aquells anys». Seguidament el
periodista li demana:
-I a vostè no
el volgueren?
-Ja, ja [respon
Serra]... no sé si em varen voler o no. Hi
hagué contactes i certs oferiments un tant
difusos, però jo sempre vaig tenir clar que
la lluita política havia de plantejar-se
des de Mallorca. Per això era, i som,
nacionalista. Sé que hi ha companys que
entraren en el PSOE que se segueixen
qualificant de nacionalistes. Però en fi,
un nacionalista dins un partit centralista
no sol canviar el partit, ans al contrari,
el partit el sol canviar a ell, com ha
passat a molts».
En el moment que
analitzam, és a dir, en el mes de desembre
de 1978, la unitat del PSM amb la majoria
de l'OEC contribuí -i molt!- a consolidar
el projecte de nacionalisme i socialisme
autogestionari illenc. La direcció del PSM
que resistí els «cants de sirena del PSOE»
era formada per Sebastià Serra, secretari
polític; Eberhard Grosske, relacions
exteriors; Joan Perelló, cultura;
Pep Bernat, moviment obrer; Jaume
Obrador, moviment ciutadà; Miquel
López Crespí, formació; Margalida
Bujosa, dona; Joan Mesquida,
joventut; Jaume Montcades,
propaganda; Rafel Oliver,
Mallorca Socialista; J. A.
Adrover, pagesia; Paco Mengod,
organització. Som molts el que pensam que,
si aleshores, en una situació de certa
debilitat organitzativa i sense gaire
representació institucional, els poders
fàctics de les Illes no aconseguiren acabar
amb el PSM, ara, amb la forta implantació
d'aquesta organització a Ciutat i part
forana, tampoc ho aconseguiran. No crec que
puguin acabar amb el nacionalisme
d'esquerres.
