El títol d'aquest article és el mateix
d'un treball escrit fa molt poc per
Miquel Àngel Maria Ballester. En
aquest article, el nostre bon amic
encertava quan, parlant d'una hipotètica
reedició de la coalició Progressistes,
deia: «Si un eventual acord nacionalista i
progressista neix com una aliança de
perdedors, si el ciment unificador és la
pura conveniència per evitar el naufragi i
no quedar sense representació
institucional, no li veig un futur gaire
prometedor». En el fons aquestes paraules
sintetitzen l'opinió de molts sectors de
l'esquerra alternativa de les Illes, de
molts col·lectius sindicals, pacifistes,
ecologistes i antisistema que han
encapçalat la resistència al neoliberalisme
dominant durant aquests darrers anys.
L'antic dirigent de la LCR i militant de la
CGT Llorenç Buades ho ha deixat
escrit en nombrosos articles que es poden
trobar anant al web Ixent; Josep
Juárez, el dirigent de la CGT, també ha
expressat la seva opinió en aquesta
línia.Tothom desitja que les futures
«plataformes» que es puguin constituir
siguin horitzontals, creades des de la
base, donant el protagonisme a la societat
civil. Malauradament el debat actual sembla
no anar en la línia defensada pels sectors
més dinàmics del moviment
antimundialització. Cal dir que, en
l'aspecte purament electoral, els més
ràpids en aquests moments són EU i el
sector dels Verds que ha aconseguit aïllar
el projecte de moviment verd alternatiu i
sense dependències que preconitzava
Margalida Rosselló. Els articles de
membres d'EU, PCE i excarrillistes com
Pep Vílchez omplen les planes de
tots els diaris de les Illes. L'antic
secretari general del PCE carrillista, Pep
Vílchez demanava aquesta aliança electoral
en una carta titulada «Progressistes».
Abans, Miquel Àngel Llauger havia
mostrat el seu acord amb la direcció d'EU
signant un altre articl e titulat «Un espai
d'esquerra verda alternativa». Miquel
Rosselló, precisava totes les
condicions del projecte. Un article
clarificador, tot sigui dit, en el qual ens
feia veure com l'antiga aliança electoral
amb els Verds només era una tàctica
conjuntural per a passar posteriorment a la
concreció de l'actual projecte.
Tot
plegat no seria gens dolent si no fos
solament una unió de circumstàncies per a
salvar els mobles i, també, per què no
dir-ho?, les cadiretes dels dirigents
implicats en l'operació. Els militants dels
diversos moviments i col·lectius
ecologistes, pacifistes, sindicals i de
defensa de la nostra cultura volen la
unitat, efectivament, però una unitat per
la base, una unitat que no tengui res a
veure amb maniobres electoralistes.
Aquesta necessària unitat per la
base és la que sempre es demana i mai no
veiem concretada per part ni banda. Supòs
que, en el fons, es tracta de dues
concepcions polítiques realment
antagòniques: aquelles que provenen de les
burocràcies partidistes i aquelles altres
que, com demanen homes i dones del tarannà
de Llorenç Buades, Miquel Àngel Maria
Ballester, Josep Juárez, Cecili
Buele i tants d'altres militants i
simpatitzants de l'esquerra alternativa, el
que desitgen és enfortir el protagonisme de
la societat civil. Enfortir la nostra
societat enfront la desmobilització a què
sovint aboca la política de les
organitzacions enfeudades a la dreta o als
partits majoritària de l'esquerra oficial,
en cas la socialdemocràcia espanyola. Es
tractaria de bastir un tipus d'aliances que
servissin per a reforçar el protagonisme
del poble, plataformes nacionalistes i
d'esquerra útils, com escrivia Miquel Àngel
Maria Ballester, per a «connectar de
veritat amb les necessita ts i demandes
socials» de la societat de les Illes. Que
després es poden ampliar aquestes unions
per la base a les cúpules renovades de
determinats partits? Ningú no ho nega i,
malgrat les provades contradiccions de
l'esquerra de la moqueta, sempre hem donat
un suport crític i actiu a determinats
projectes progressistes que s'han fet des
de la gestió del sistema, cas del nostre
suport decidit a l'ecotaxa en la passada
legislatura.
El nacionalisme
d'esquerres es troba en un moment decisiu
per a la seva supervivència i és el moment
de de dir el que vol fer en el proper
futur. Una posició que, efectivament, té a
veure amb les eleccions de l'any 2007, però
també amb la supervivència d'un projecte de
defensa del nacionalisme d'esquerres.
