A mesura que es va comprovant com els
dirigents de l'esquerra oficial no fan res
per a anar avançant en la construcció d'una
alternativa d'autèntic canvi social ni
tampoc volen analitzar l'origen dels
successius fracassos electorals, creix i
augmenta la indignació entre els més
diversos col·lectius de resistència a les
polítiques neoliberals del règim. Els
moviments antimundialització, els
col·lectius ecologistes, els defensors de
la llengua i el territori, tots els homes i
dones que, al marge de l' etiqueta que dóna
pertànyer a un partit, treballam per a anar
bastint un món més just i solidari,
començam a estar farts d'unes burocràcies
que només saben instrumentalitzar els
nostres esforços per a viure d'esquena
dreta. Són els coneguts manipuladors de les
mogudes ciutadanes, aquells que tan sols
saben posar-se al capdavant de les nostres
manifestacions per a sortir a la
fotografia.
Les diverses
«renovacions» i «refundacions» de
l'esquerra nominal han demostrat, a la
vista de tothom, que han estat una simple
operació de maquillatge. Pintada de façana
que no servia per a modificar la política
d'aquestes organitzacions, cada vegada més
supeditades al PSOE. Que aquestes
burocràcies no vulguin deixar pas a noves
generacions d'esquerrans no contaminades
pels efectes d'una pràctica nefasta que ha
desertitzat la societat i que, de rebot, ha
fet malbé la tímida experiència reformista
del Pacte de Progrés, planteja greus
problemes per a la supervivència de
l'esquerra autèntica de la nostra terra.
Entestats a mantenir-se en la cadireta
malgrat sigui al preu d'acabar de liquidar
les avantguardes socials de les Illes
comencen a representar el principal
obstacle per a la recuperació del teixit
associatiu i reivindicatiu de la societat
civil. I si continuen pugnant per mantenir
sous i privilegis vivint a recer del PP,
podrien arribar a cremar la munió
d'activistes socials que, en els darrers
anys, han estat el motor de totes les
manifestacions en defensa de la llengua, la
pau i el territori.
Recordem, a tall
d'exemple, que precisament varen ser
aquestes avantguardes de l'esquerra
autèntica les que impulsaren les grans
mobilitzacions ecologistes i de defensa
dels nostres recursos i territori i que,
transformades en vots, aconseguiren portar
l'esquerra nominal al poder polític. Vet
aquí un dels vertaders problemes que hem
d'encarar a conseqüència de la política
burocràtica d'aquests aprenents de bruixot.
Pensam que s'ha de fer tot el possible per
a impedir que es produeixi un nou cremament
d'activistes socials. En un passat recent,
des de la transició, la pseudoesquerra no
tengué altre objectiu que liquidar,
demonitzar, foragitar les avantguardes
republicanes, socialistes i partidàries de
l'aprofundiment democràtic. Era el que el
règim sorgit de la reforma del franquisme
els exigia com a condició per a gaudir dels
privilegis que comportava la gestió
conjunta del sistema. Cal dir que
acompliren ben bé la tasca encomanada pels
poders fàctics, pel gran capital i la
dreta.
Llorenç Buades, un
històric dirigent antifranquista dels anys
setanta, dirigent de la LCR, i actualment,
un dels activistes més destacats de la CGT,
ho ha analitzat molt encertadament. En
aquests moments, el principal problema que
té una possible regeneració de l'esquerra
és precisament l'entestament de les
diverses burocràcies fracassades a
continuar vivint de la política servant els
seus llocs de direcció, indiferents als
problemes que sacsegen el carrer. Res no
els importa exceptuant l'usdefruit dels
avantatges que comporta dirigir uns partits
en crisi. Llorenç Buades, posant el dit a
la nafra, ha escrit en l'article «De
l'esquerra nominal a l'esquerra real»:
«Allò millor que pot passar a aquestes
falses esquerres és que desapareixen del
mapa per tal de generar des de zero una
esquerra real, que sigui internament un
model social d' allò que es proposa com a
objectiu social. Una esquerra que sigui
capaç de generar un programa de canvi des
d'una base social q ue a la vegada senti
que el projecte és 'propi' i no aliè, on
les decisions col·lectives no vagin en
sentit oposat a l'autonomia individual, i
on l'etiqueta d'esquerra respecti la
denominació d'origen i sigui una esquerra
real i no una esquerra nominal i
instrumentalitzada per a resoldre la manera
de viure de quatre espavilats».
