Les meves primeres obres de teatre
(Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu
de foc, Autòpsia a la matinada...)
anaven en una línia de defugir la podridura
de determinat "teatre"
idiotitzador (segons quines obres del
teatre "rekional", que
deia Josep M. Llompart). Dia 7
d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el
premi de teatre en català "Carlos
Arniches" (era el primer any què es
convocava en la nostra llengua). A
l'endemà, tots els diaris de la península
(i a les Illes Diario de Mallorca)
informaven de la notícia. En la mateixa
convocatòria guanyava el premi en espanyol
J. D. Sutton amb la seva obra
Mañana. Els jurats del meu primer
premi teatral havien estat en aquells
moments les figures màximes de la cultura
catalana i de l'espanyola progressista. Em
referesc als directors i autors Ricard
Salvat, José Monleón i Sanchis
Sinisterra .
Record que Ara,
a qui toca? era una obra experimental.
Els crítics d'aleshores parlaven de certa
influència del teatre de Brecht,
Anouilh, Ionesco, Beckett, etc. Els
manuscrits de Ara, a qui toca?,
juntament amb els de Les Germanies
(que havia guanyat el premi de teatre de
més prestigi en aquells temps, el Born, de
Ciutadella), Estiu de foc i alguns
altres materials de poesia i narrativa em
desaparegueren pels anys setanta en uns
d'aquells nombrosos escorcolls de la
Brigada Social. Mai no he pogut recuperar
aquestes obres malgrat que, una vegada
consolidada la reforma, ho vaig intentar.
Ningú no sabia res d'uns papers segrestats
per la Social! Originals de teatre? Em
miraren com si hagués perdut l'enteniment.
De les obres segrestades (i segurament
cremades o perdudes per aquests sicaris)
només em resta l'esborrany de Les
Germanies.
No sé si encara hi
seré a temps de reclamar els papers que em
segrestà la Brigada Social. Aquests anys,
participant en les campanyes de reclamació
dels papers de la República segrestats per
les forces franquistes, parl de l'ajut
solidari que hem donat tants d'esquerrans
illencs a la Comissió de la Dignitat,
entestada, com pertoca, a recuperar els
papers existents als arxius de Salamanca,
he pensant sovint en els meus originals, en
les revistes robades, en les obres de
teatre i les narracions que mai més no vaig
poder recuperar.
No em puc conformar
amb un esborray d' nes obres guardonades a
Alacant i a Menorca. Vull, i ho deman
públicament, la devolució del que em va ser
robat a la força i amb nocturnitat. En
aquell temps no solament et venien a
detenir per haver lluitat per la llibertat,
sinó que a la tortura física que
significaven les detencions a altes hores
de la nit, l'anada, amb els sicaris al
darrere, fins als soteranis de Govern
Civil, els brutals interrogatoris, s'havia
d'afegir la desaparició en mans de la
policia política d'obres literàries que
havia costat anys escriure. Per tant jo no
em vull conformar amb aquest esborrany que
he trobat en una de les meves antigues
carpetes. Vull els meus originals, tots,
sense que em manqui cap ni un i, també, les
revistes de la guerra civil que em
segrestaren. Revistes que són d'un valor
incalculable, almanco, sentimentament i
culturalment.
L'esborrany de Les
Germanies que he trobat té unes
cinquanta pàgines i permet una llunyana
aproximació al que va ser l'obra guardonada
a Menorca i que, com he explicat més amunt,
desaparegué en mans de la Brigada Social.
Record a la perfecció que el projecte
inicial de Les Germanies sofrí
moltes modificacions i ben cert que el
material conservat -per miracle!- a una de
les carpetes que no escorcollaren els
sicaris, és només una pàl.lida aproximació
al que degué ser l'obra un pic acabada;
malgrat que sempre he pensat que no hi ha
mai cap obra "acabada". Sempre he
estat partidari de l'obra
"oberta". Per entendre'ns:
"oberta" a les suggerències
creatives dels col.lectius que l'han de
representar, als grups (en els anys
setanta) interessats en la seva promoció i
difusió, o a les idees de directors, actors
o públic en general (públic conscienciat,
és clar). Ara, a qui toca?, l'obra en
català (segrestada per la Brigada Social)
que havia guanyat el premi "Carles
Arniches 1972" a Alacant, havia armat
el seu enrenou.
Vull intentar
reconstruir la història de la meva
dedicació al teatre, saber exactament
quines obres meves eren guardonades en els
anys setanta i, per aconseguir unir
novament els fills trencats per les
detencions, em cal, com ja he explicat, la
devolució de tots els meus papers
segrestats.
