En una recent entrevista m'han demanat
quin és el paper dels escriptors i els
intel·lectuals dins la societat actual. Si
estudíam el paper, en cada època, dels
escriptors, historiadors, músics, filòsofs,
etc., ens adonarem com mai actuen, malgrat
que ells s'ho puguin imaginar, al marge
dels interessos de les classes dominants en
aquell període històric, o bé al servei de
les classes en ascens (de la burgesia, quan
aquesta lluitava contra l'aristocràcia
feudal; de les classes populars, quan
aquestes lluiten contra la forma
d'explotació capitalista). Per a mi, i la
història ens ho demostra, l'intel·lectual
ocuparia el lloc en la societat que Gramsci
analitza tan encertadament.
En el cas
dels escriptors, per exemple, aquests
serien uns «agents de l'hegemonia»
d'aquella o aquella altra classe social,
exercint, malgrat que ells no ho volguessin
o no se n'adonassin, el paper de
«funcionaris de la superstructura
ideològica de la societat», els que
contribueixen a ga rantir el consens social
al voltant d'uns interessos econòmics i
polítics ben concrets (o a subvertir-los).
Un llibre de capçalera dels meus anys
juvenils van ser els famosos Quaderns de
la presó, de Gramsci. Es en aquest
llibre on el gran pensador italià analitza
fins al fons el paper de
l'intel·lectualitat quant a la tasca de
cohesionar una determinada societat, quant
a donar consciència de la funció de la
classe a la qual pertanyen o per a la qual
treballen... I aquí parla del paper dels
sacerdots, dels tècnics, dels funcionaris
estatals, del món de l'ensenyament, del
periodisme i la
literatura...
Bastaria aprofundir en
la història de la literatura, de
l'ensenyament, de la música, de l'església,
de les ciències socials per a copsar la
fondària del pensament gramscià: no
existeix la famosa independència de
l'intel·lectual respecte a les classes,
siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci
és un idealisme fora mida considerar que
l'intel·lectual (el sacerdot, l'escriptor,
el funcionari, el metge, el publicista...)
representen una «classe» en si mateixa, amb
interessos oposats a les classes domnats o
dominades. Quan Gramsci escriu La
qüestió meridional ja té ben definides
les seves concepcions respecte al paper
dels intel·lectuals. Era una qüestió en la
qual el marxisme no havia aprofundit.
Gramsci, des de la presó, escriu amb una
clarividència extraordinària: «No existeix
una classe d'intel·lectuals independents.
Ans al contrari, cada grup social té la
seva pròpia capa d'intel·lectuals o pugna
per formar-la». Les anàlisis de Gramsci
permeten copsa r a la perfecció el paper de
l'intel·lectual en la història.
Sovint, en determinades conjuntures,
són les classes ascendents, la burgesia en
el cas de la França del segle XVIII, les
que exerxceixen un poder d'atracció sobre
filòsofs, tècnics, escriptors, publicistes,
investigadors... També podríem parlar del
paper dels intel·lectuals en la Revolució
Soviètica, en l'estat espanyol dels anys
vint i trenta o, sense haver d'anar més
lluny, a casa nostra es podria analitzar el
paper de a intel·lectualitat catalana des
de la Renaixença fins al bastiment de les
organitzacions polítiques i culturals de la
Catalunya de començaments del segle XX.
Sempre i en tot moment, els intel·lectuals
es defineixen, sigui amb la seva obra, amb
el seu silenci o amb el seu ajut militant,
en relació a les tasques que les classes en
el poder o les que lluiten per aquest poder
volen portar a la pràctica.
Enfront
l'intel·lectual al servei de les classes
del bloc dominant, Gramsci lluitava, com a
marxista i com a revolucionari, per
consolidar aquell «intel·lectual orgànic»
de les classes populars, amb consciència de
les tasques necessàries en tots els àmbits
-cultural, polític...- per aconseguir
l'alliberament nacional i social dels
pobles.
Jo crec, i no he variat
d'idees en tots aquests anys de ferotge
postmodernitat, que l'escriptor potser no
canvia el món, però és evident que les
seves idees, la ideologia que reflecteixen
les seves obres, la seva actitud de silenci
o d'intervenció en cada conjuntura
històrica, són essencials, juntament amb
els treballs d'altres intel·lectuals, en la
conformació de l'hegemonia d'unes
determinades classes socials. El mestre, el
sacerdot, el filòsof, l'escriptor, el
tècnic, l'historiador, són peces claus en
la tasca de lligar el poble al programa
d'aquell que govern un país o dels que
aspiren a governar-lo. Gramsci pensava que
l'escola, l'església, la literatura, són el
ciment que cohesiona la societat civil.
Sovint no basta, com opinaven els marxistes
vulgars, la força física -exèrcit, policia,
presons...- per a mantenir unida la
societat de classes, l'explotació feudal o
capitalista.
Per a mantenir la
cohesió social o per rompre aquesta cohesió
es necessita s empre l'intel·lectual. Per a
tots aquells que encara dubtin de la
dependència dels intel·lectuals envers els
interessos de tal o qual classe social, els
recomanaria, a tall d'exemple, l'estudi del
paper dels enciclopedistes en les dècades
anteriors a la Revolució Francesa o, per a
no anar tan lluny, a tots aquells que diuen
que «una cosa és l'obra i l'altra l'actitud
cívica de l'intel·lectual», que repassin el
llibre de Julio Rodríguez Puertolas
Literatura fascista española: 1
Història (Madrid, Editorial Akal, 1986)
i copsaran a la perfecció fins on arriba el
mite de la «independència» respecte als
interessos polítics i econòmics de les
classes socials que dominen una societat en
una conjuntura determinada o pugnen per
subvertir un estat de coses injust.
