La repetició d'una hipotètica coalició
semblant a Progressistes esdevé una
operació cada vegada més i més complicada.
Els grups que hi participaren ja s'han
adonat que, finalment, els quaranta mil
vots aconseguits per PSM, EU-Verds i ERC
tan sols serviren per a enfortir un partit,
el de Llamazares, que, tanmateix, a
l'hora de la veritat vota conjuntament amb
el PP per a barrar el pas als drets de les
nacions sense Estat. Quaranta mil vots que
només han servit per a fer que Izquierda
Unida tengués grup propi al Parlament.
Magres beneficis per al nacionalisme
d'esquerres, que no va aconseguir res
d'aquesta aliança de circumstàncies.
Es possible que el PSM i els altres
partits d'esquerra nacionalista s'hagin
adonat del fet. El dirigent del PSM
Miquel A. Maria Ballester, en un
article titulat Llums i ombres a
l'esquerra per a no caure en la mateixa
trampa en què es caigué amb
Progressistes proposa unes
condicions prou dures per a provar
de repetir aquella aliança.
La
posició de Miquel A. Maria és prou clara. A
primera vista, explicades públicament
aquestes condicions, la repetició de
l'experiment sembla tenir poques
possibilitats. Izquierda Unida de les
Illes, el grup que encapçala en Manolo
Cámara, Eber- hard Grosske i Miquel
Rosselló, no s'ha atrevit a rompre la
dependència envers Llamazares i l'antiga
direcció del PCE. Ans al contrari, en un
gest que ara es veu suïcida perquè romp
possibilitats unitàries a les Illes, Manolo
Cámara i Miquel Rosselló foren els artífexs
de la victòria de la fracció de Llamazares
en la VIII Assemblea d'Izquierda
Unida.
Ambdós foren els que, de
manera burocràtica, moments abans de la
votació final que en aquells moments perdia
Llamazares per 416 vots enfront els 424 que
tenien Enrique de Santiago i Martín Recio,
introduïren una esmena al reglament de
l'Assemblea. L'esmena presentada per la
delegació de les Illes permetia votar a
denou coordinadors d'Izquierda Unida. Uns
vots inesperats que aconseguiren, fent
trampa, guanyar la votació a favor de
Llamazares.
Per a l'electorat
nacionalista i d'esquerres tots aquests
fets signifiquen la constatació d'una
amarga i dura realitat. La direcció
d'Izquierda Unida illenca continua
enfeudada a l'espanyolíssima direcció de
Llamazares i ara per ara, pel que es
constata, no hi ha gaire possibilitats de
rompre aquesta dependència. A vegades ens
demanam si els històrics dirigents del PCE
i del prosoviètic PCPE, els Josep
Valero, Manolo Cámara, Miquel Rosselló
o Lila Thomàs, entre molts d'altres,
s'adonen de les conseqüències del que
s'esdevé a la vista de tothom. La
destrucció d'un projecte verd alternatiu,
la infiltració de membres d'Izquierda Unida
dins els Verds per a substituir
Margalida Rosselló per Miquel A.
Llauger, la demonització dels
dissidents amb la línia oficial com
Nanda Caro, la persecució contra
Joan Buades, les amenaces de demanar
la policia si l'antiga coordinadora del
grup ecologista agafava alguns dels seus
papers de la seu del partit, no ajuden en
res a una hipotètica repetició de la
coal·lició Progressistes.
Potser Miquel Rosselló no s'atreveix
a rompre amb Madrid i Llamazares perquè sap
que restar sol, sense ajut estatal, podria
significat la total i absoluta desaparició
del seu grup. Es possible que tengui por
d'adoptar una actitud valenta de ruptura
amb la burocràcia central que, en el fons,
és la que el fa protagonista d'alguna cosa
a la provincia autonómica. Anant a les
eleccions sense el suport d'una força
d'envergadura, com quan, per exemple, en
l'epoca d'Anguita anaven amb el PCPE
d'Ignacio Gallego, només obtenien
mil tres-cents vots.
D'aquí ve la por
de rompre amb Madrid. De saber a perfecció
que no arribarien mai als dos mil vots si
no anaven a recer d'una força estatal com
Izquierda Unida. El dilema per a l'antiga
direcció carrillista és prou traumàtic. O
tenen el valor de rompre amb qui sempre els
ha salvat i els ha donat els vots, és a dir
Madrid, o no podran amagar la davallada
progressiva de vots anant a recer del PSM o
ERC.
