Vagi per endavant que sent una profunda
estimació pel meu amic Miquel A. Maria
Ballester, i que aquestes reflexions,
produïdes pel seu article Llums i ombres
a l'esquerra, només haurien de servir
per a avançar conjuntament en la recerca de
solucions. Amb Miquel A. Maria hi ha moltes
més coses que ens uneixen que no que ens
separen. I ell ho sap ben bé. Sé qué té una
profunda convicció en la necessitat de
renovació de l'esquerra oficial i que és un
home molt allunyat d'una visió burocràtica
i substituista de la política. Aclarit
això, cal dir que l'article citat m'ha
sorprès una mica. Em fa l'efecte que Miquel
A. Maria encara no ha valorat amb prou
frialdad i distanciament el significat de
la desfeta progressista del 2003. Sembla
que, per a tornar a l'usdefruit del poder
polític, a la gestió del sistema, bastàs
amb consolidar una aliança electoral tipus
Progressistes, condicionada a la
independència de les forces signants del
possible acord. Unes forces qu e, per a
participar en l'aliança, no haurien d'estar
tutelades per poders aliens a les
Illes.
En principi, la proposta pot
semblar tècnicament correcta. Fórem molts
els que, per aconseguir que Aznar
marxàs de la Moncloa, donàrem un suport a
la coalició Progressistes, malgrat
el provat burocratisme i esperit contrari
al nacionalisme d'esquerres d'alguns dels
seus components. Tanmateix l'experiment va
fracassar perquè la gent s'estimà més votar
directament al PSOE i prescindir
d'intermediaris. Es una lliçó a tenir en
compte per al proper futur. Sovint la
feinada de mantenir una bossa de vots a
l'esquerra del PSOE no serveix per a bastir
cap projecte alternatiu a la
socialdemocràcia espanyola, ja que, pel que
s'ha vist i comprovat, el ciutadà vota
directament el producte autèntic, és a dir
el PSOE, i no una imitació descafeïnada. La
quasi desaparició institucional d'Izquierda
Unida ho ha demostrat a la
perfecció.
He de dir a l'amic Miquel
A. Maria que no crec que la salvació del
nacionalisme d'esquerres o d'una possible
esquerra alternativa tengui res a veure amb
la repetició d'experiments cremats i
fracassats. La davallada electoral del PSM
(perdé el 22% del seu electorat), la
conversió d'Esquerra Unida en un grupuscle
quasi marginal proper a
l'extraparlamentarisme, situen els partits
petits en una conjuntura
decisiva.
Ha estat precisament el
grau de desmobili zació creada pels partits
de l'esquerra oficial (especialment pel
PSOE i el PCE) al llarg d'aquest darrer
quart de segle de consolidació del règim el
que, finalment, ha segat l'herba sota els
peus de certes organitzacions. El PSOE que,
juntament amb el PP, són les columnes
fonamentals d'aquest règim, no resta sotmès
a aquesta mena de crisi. Qui ha hagut de
fer la feina bruta per a demonitzar les
idees de República, autodeterminació,
socialisme i unitat sindical, han estat
precisament els hereus de Carrillo.
Ho he escrit en alguna ocasió. Feta la
seva feina, ara ja no són necessaris
al sistema a no ser com a reserva
estratègica pee al PSOE del vot d'una part
de l'esquerra.
Si el nacionalisme
d'esquerres basa l'estratègia de la seva
supervivència en aliances electoralistes,
per la cúpula, només per a salvar un parell
de cadiretes per a les burocràcies
dirigents, anam molt malament i l'agonia
serà lenta i penosa. Potser és el moment
adient per, en un acte de valentia, provar
de recuperar la confiança en un electorat
que desconfia profundament dels
professionals de la política. Vint-i-cinc
anys de magarrufes es paguen. Els quatre
anys de gestió de l'autonomia tampoc no han
servit per a consolidar la societat civil
de les Illes. Ans al contrari, el trist
espectacle de bregues i dissensions
internes, la supeditació de les forces
dites progressistes al dictat de la dreta
representada per UM, ajudà a obrir encara
molt més els ulls de l'electorat que donava
suport a l'esquerra.
Es qüestió de
reflexionar a fons ara que encara hi som a
temps i, entre tots, mirar de trobar
fórmules noves, engrescadores, de
participació que serveixin de veritat per a
recuperar l'esperança del nostre
electorat.
