Acab de llegir algunes dades sobre el
problema de l'habitatge a l'estat espanyol,
a les Illes i al Principat, vertaderament
preocupants. He consultat diversos webs
alternatius, el material proporcionat per
l'Institut Nacional d'Estadística, la
revista L'Aurora, que en fa una
acurada anàlisi i, també, el butlletí
Realitat. Les conclusions a les
quals arriben els estudiosos més diversos
demostren que, governi qui governi, el
problema no fa més que agreujar-se dia a
dia i, malgrat les declaracions dels
nostres polítics, les classes populars, i
sobretot els joves, tenen cada vegada més
difícil l'accés a una habitatge digne.
Com diu l'Institut d'Estadística,
recordem que, dels 21 milions de pisos
existents a l'estat, 3 milions es
consideren buits. El 55,2% dels pisos buits
és de particulars (1,71 milions); el 43,6%,
de companyies immobiliàries (1,35 milions).
També ens assabentam que si l'any 1986 es
van construir 122.572 habitatges de
protecció oficial i 92.231 habitatges
lliures, en el 2002 només se'n van
construir 38.957 de protecció i 499.046 de
promoció privada. ¿Com es pot atendre d'una
manera racional la demanda existent per
part dels joves i dels sectors més
desfavorits de la societat?
El 54,8%
de joves menors de 29 anys viuen amb els
seus pares. En la franja de 25 a 29 anys,
quatre de cada deu (el 38,5%) no han pogut
abandonar la llar paterna. ¿Com es pot
emancipar un jove en les circumstàncies
actuals, si al problema de l'habitatge hi
afegim el de la precarietat laboral?
Actualment només un 46,6% de joves en la
franja de 25 a 29 anys té feina estable. No
és estrany que davant aquesta caòtica i
injusta situació les publicacions
alternatives maldin per trobar solucions
raonables. Els diversos governs no semblen
saber o voler encarar el problema que ens
ocupa. Arreu ens trobam amb lloguers
astronòmics, immobiliàries a cada
cantonada, indefensió davant tota mena
d'abusos, una política d'habitatge que
sempre beneficia als promotors
privats.
Si des d'una perspectiva
progressista consideram que l'habitatge és
un bé de primera necessitat, que un
habitatge es fa perquè algú l'empri com a
llar, que aquesta és la seva finalitat
social i que és un bé imprescindible per a
desenvolupar amb autonomia un projecte de
vida, alhora que és un dret dels ciutadans
reconegut per l'actual Constitució i altres
marcs normatius, arribarem a la conclusió,
vista i comprovada la situació actual, que
l'habitatge és un dels drets més
vulnerats.
Davant aquesta punyent
realitat encara hi ha gent que s'estranya
que, sobretot a les grans ciutats,
augmentin cada dia les ocupacions de pisos
buits. En el fons, les ocupacions de pisos
buits expressen, agradi o no, el radical
antagonisme entre el valor social dels
habitatges i el seu ús com a mitjà
d'enriquiment privat, i posen en qüestió
directament la sacrosanta propietat
privada.
Mentre el problema de
l'habitatge no trobi una solució adient
serà un escarni afirmar que vivim en un
«estat del benestar». I, pel que sembla,
les mesures estrictament repressives contra
l'augment de les ocupacions de pisos buits
no solucionen ni podran solucionar el
problema. Malgrat cert discursos
electoralistes, els governs, siguin de
dretes o de l'esquerra oficial, pareix que
no volen contribuir a solucionar aquest
autèntic càncer social. A la majoria
d'institucions polítiques, judicials o
policials, només sembla importar-los la
restitució de la propietat als seus amos
legals, fins i tot per mitjans violents i
brutals, sense considerar mai que és
precisament l'abús de béns d'interès social
i el seu ús especulatiu, el que hauria de
ser social i legalment rebutjat.
Els
governs progressistes haurien d'adequar una
sèrie de mesures urgents per a anar
avançant el la solució d'aquest greu
problema social. Organitzar, per exemple,
un cens d'habitatges buits i un impost
progressiu que penalitzi la insolidaritat
de mantenir un habitatge tancat mentre hi
ha desenes de milers de persones
esperant-ne un. Ara més que mai es fa
necessari un pla de xoc per retornar
l'esperança entre les classes més
desvalgudes de la societat i els sectors de
joves que no poden independitzar-se de la
família. Crear un fons d'ajuda a la
joventut, llistes controlades d'accés als
habitatges de protecció oficial, una borsa
pública dels habitatges propietat de les
diverses institucions.
