De cop i volta, sense anar a cercar-ho,
llegint alguns llibres referents a sa
Pobla, concretament el volum titulat Sa
Pobla de la col·lecció Guia de pobles de
Mallorca publicat pels diaris Ultima
Hora i Balears (2001), en la Gran
Enciclopèdia de Mallorca, la Gran
Enciclopèdia Catalana, el Nou
Diccionari de la Literatura Catalana
que ha editat Edicions 62 (2000), el
Diccionari del teatre a les Illes
Balears (volum I) editat el 2003 o en
la Guia de la literatura infantil i
juvenil de les Illes Balears (2002) et
trobes amb veus que fan referència a qui
signa aquest article.
La cosa no
deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent
feina lluny sempre dels cercles que
«consagren» els personatges i, el més
estrany encara, per aquelles estranyes
circumstàncies del manteniment d'una
actitud crítica contínua contra el poder i
els seus servils, el que he rebut, a part
dels acostumats atacs rebentistes de tota
mena de sicaris i envejosos, ha estat el
silenci més brutal pel que fa a la meva
obra literària. Fins aquí res que no sigui
conegut. Però sembla que els anys no han
passat inútilment i, malgrat tota la sèrie
de tèrbols atacs, malgrat el silenci del
neoparanoucentisme dominant tocant a la
meva obra, de cop i volta, inesperadament,
les obres de consulta, els diccionaris de
literatura catalana, els directoris
d'autors generals o especialitzats de les
Illes, incorporen la teva veu amb notícia
de la teva vida i obra d'una forma més o
manco encertada.
Diuen que som en
temps de bastir un «cànon» de la literatura
catalana contemporània. Des d'algunes
tribunes (revistes, universitat,
conselleries de cultura...) malden, com de
costum, contra la «exagerada proliferació
d'escriptors catalans!». Sembla mentida que
aquestes afirmacions siguin fetes per gent,
en teoria, dels «nostres».
En lloc
d'ajudar a consolidar una infraestructura
cultural pròpia; enlloc de promocionar els
nostres autors, difondre la seva obra per
tal d'anar aconseguint l'enfortiment i
ampliació d'un públic lector català,
s'entesten a demonitzar els pocs fonaments,
les minvades estructures que sustenten la
nostra cultura sempre en perill al davant
dels imperis. Demonitzen els escriptors
nacional-populars tipus Joan Fuster,
Salvador Espriu, Josep M. Llompart,
Vicent Andrés Estellés; ataquen
l'existència dels premis literaris
catalans; denigren l'autor compromès en la
lluita per la llibertat dient que la
literatura «resistencialista» no val res i
ja està «superada»; empren les revistes
literàries i les pàgines de cultura dels
suplements culturals només per a enlairar
els amics de la camarilla i per demonitzar
els altres escriptors; exigeixen la fi de
les subvencions per a la publicació de
llibres catalans; volen reduir el nombre
d'editorials i premis per tal de controlar
millor les edicions i la promoció dels
amics; fomenten l'existència d'un pretès
«cànon» de qualitat literària
«indiscutible» quan tots sabem que molts
dels que fomenten l'existència d'aquest
famós cànon són companys de viatge del
neoparanoucentisme dominant, comissaris que
només saben enlairar escriptors no
conflictius, normalment de dretes o al
servei d'organitzacions polítiques i
culturals de dreta,, endollats de partits i
institucions, multimilionaris amb
subvencions de més de noranta mil euros
anuals només pel fet d'«aconsellar»
culturalment CiU o el PSOE.
Sovint
el «cànon» no serveix per a consolidar i
desenvolupar a fons totes les
potencialitats de la literatura catalana.
La creació artificial de «genis» i
d'»intocables» només ve a confirmar i
augmentar el poder cultural de molts
d'autors que, des de les seves àrees de
poder, institucional, acadèmic o econòmic,
l'únic que han fet és pugnar per
desestructurar i debilitar encara molt més
la nostra cultura. Què seria, d'una cultura
sempre amenaçada com la nostra, si de cop i
volta desapareguessin els minvats ajuts a
la promoció editorial? Sense determinats
premis no controlats pel neoparanoucentisme
dominant... com podria donar-se a conèixer
l'autor independent, l'escriptor de vena?
Bastir, de forma falsa i artificial,
un cànon d'autors del segle XX? Quin és
l'investigador que ha llegit totes les
novel·les, tots els poemaris, totes les
obres de teatre, tots els estudis fets pels
investigadors catalans durant un segle? Des
de quina perspectiva d'«imparcialitat» i
«objectivitat» bastir la relació de noms
exigida? Pere Rosselló Bover,
professor de literatura catalana de la UIB,
en la seva resposta a l'enquesta sobre
aquest cànon d'autors illencs del segle XX
que li ha plantejat la revista Lluc ha
contestat molt encertadament: «No crec que
encara hi hagi suficient distància temporal
per decidir objectivament quines obres han
de constituir el cànon de la literatura de
les Balears del segle XX. Tampoc no crec
que el criteri hagi de tenir cap pes en
aquesta tria, ja que no he llegit la
totalitat dels llibres produïts durant el
segle passat, ni estic en la situació
d'objectivitat imprescindible per a emetre
un judici d'aquestes caracterís tiques.
Això no obstant, he decidit contestar
aquesta enquesta per l'apreci que sent per
la revista Lluc i per les persones que la
dirigeixen. Per aquest motiu he optat per
triar preferentment les obre si els autors
més allunyats de l'actualitat, aquells que
han demostrat resistir el pas del
temps».
I així, en l'apartat de
narrativa, Pere Roselló parla de les obres
de Miquel dels Sants Oliver, Salvador
Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza,
Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai
Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume
Vidal Alcover i Miquel Angel
Riera. En poesia situa determinats
poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan
Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu
Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel
Angel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç
Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet.
En teatre destaca les aportacions de
Joan Torrandell, Llorenç Villalonga,
Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume
Vidal Alcover.
En el fons,
l'actitud i les paraules de Pere Rosselló
Bover em semblen prou encertades. Com
pretendre conèixer tota l'obra dels
escriptors i investigadors de les Illes
escrites durant tot el segle XX? Qui ho
pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és
un mentider i un cregut. Les afirmacions
del professor Pere Rosselló son prou
lúcides i encertades i d'una sinceritat
exemplar i envejable: «No he llegit la
totalitat dels llibres produïts durant el
segle passat, ni estic en la situació
d'objectivitat imprescindible per a emetre
un judici d'aquestes
característiques».
Pere Rosselló ha
optat per donar el nom d'autors realment
imprescindibles, tots ells ja desapareguts,
però que, a poc a poc, ja han demostrat en
la pràctica haver resistit amb més o manco
fortuna el pas del temps.
