Lletra de batalla, el poemari que
acaba de publicar l'Editorial Bromera del
País Valencià, ha tengut molt més sort que
el seu germà bessó Revolta, que
edità l'editorial Moll en la famosa
col·lecció de poesia La Balenguera el març
de 2000. La multitud de problemes que
l'autor hagué de patir, els entrebancs i
travetes patides pel poemari al llarg de la
geografia mallorquina i la de la resta dels
Països Catalans ha estat descrita amb prou
minuciositat en els capítols La
influència de la cultura xinesa en la
poesia mallorquina contemporània i
El llibre de les odes, pàg. 139-143
del llibre Literatura mallorquina i
compromís polític: homenatge a Josep Maria
Llompart editat per Edicions Cort de Palma
de Mallorca en la primavera de 2003.
En els primers dels capítols abans
esmentats escrivia, entre d'altres coses:
«Sortosament assistim, aquests darrers
anys, a la fi d'un determinat i nefast
mandarinat literari. Em referesc als
comissaris de la mentida i la
tergiversació, els enemics d'una poesia
popular, arrelada en les millors tradicions
literàries de la pàtria i del món. Són els
'exquisits', els pseudoestetes del no-res,
els ressentits que, per enlairar un autor,
cerquen la seva 'raresa' (sovint plena de
mediocritats, còpia barata d'un Kafavis,
Pound o Riba, qui sap!). El cert és que
proven de barrar el pas a l'autor compromès
amb el seu poble i els seu temps.
Aquest oblit permanent durant
aquestes darreres dècades de Salvat
Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i
Espriu. Sortosament l'alçada gegantina d'un
Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés
Estellés els fa callar, amagar en el més
profund amagatall de les clavegueres
literàries on coven la seva frustració.
Quin d'aquests comissaris de la reacció no
volia ser poeta, escriptor famós? D'on si
no el malestar permanent, la insatisfacció
que revelen tots i cada un dels escrits que
publiquen en els suplements de cultura?
Misèria personal permanent. Buidor
intel·lectual total i absoluta».
El
poeta Tomeu Fiol també ha parlat d'aquests
problemes en el pròleg que va escriure per
a Revolta. Tomeu Fiol resumia el
llarg pelegrinatge de Revolta amb
aquestes paraules: «La primera versió
correspon a un recull de paràboles o
petites proses -concretament XCIII- que
porten el títol de Gangzu, el mestre.
Aquest text va servir de base a una primera
versificació de Revolta, que va
donar com a resultat quaranta poemes.
Cansat que aquest llibre concorregués sense
cap resultat a un bon nombre de premis en
la nostra llengua -i que dormís dins els
calaixos d'alguna editorial cavorquina-,
López Crespí el va repassar i traduir al
castellà, amb el títol magnífic de Grietas
en el mármol, i va guanyar el premi Vicente
Gaos en la XI edició dels premis convocats
per la ciutat de València l'any 1994. No
satisfet, malgrat aquest triomf, amb el
destí del poemari, de nou ha tornat
picar-hi esquerda de valent i la present
versió definitiva. En català, és, doncs,
fruit de la feinada que acabam
d'esmentar».
En poques paraules:
Revolta no guanyà mai cap premi
literari en la seva versió original
catalana; ans al contrari, «descobert»
l'autor per determinats membres de jurats
de tendència reaccionària i
paranoucentista, va ser escarnit amb tota
una sèrie de comentaris irrepetibles en
aquest escrit. La reacció cultural i
política sol cometre aquesta mena de
brutors: proven d'assassinar les obres i
l'autor en petit comitè, clavant el punyal
per l'esquena. Posteriorment, per a copsar
encara més la manca d'ètica d'aquests
membres de jurat, alguns d'ells, com si a
Mallorca les coses no es sapiguessin de
seguida, quan em trobava pel carrer, tenien
la gosadia d'afirmar, mentiders, que el
poemari els havia agradat moltíssim i que,
quin cinisme!, l'havien votat. Finalment,
Revolta, en una traducció al
castellà que portava per títol Grietas en
el mármol, guanyà el primer concurs al qual
es va presentar: el Ciutat de València de
poesia.
Posteriorment,
Revolta, en la seva versió original
catalana, era publicat, com ja he dit , per
l'Editorial Moll en la seva col·lecció La
Balenguera.
Potser caldria explicar
una mica els motius exactes pels quals em
vaig posar a escriure una segona part, qui
sap si més combativa encara, de
Revolta. Per a la redacció de Lletra de
batalla qui més m'encoratjà va ser el poeta
i investigador Ferran Lupescu i també,
alguns membres de les organitzacions
d'esquerra i independentistes Endavant i
Alternativa L'Estel. Uns, els primers, els
vaig conèixer amb motiu de la presentació a
Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs,
del meu llibre d'assaig No era això:
memòria política de la transició que
publicà Edicions El Jonc de Lleida.
Endavant, L'Editorial El Jonc, i el Centre
d'Investigació Històrica Arran s'havien
encarregat de la presentació del llibre
que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís
Maria Xirinacs. Aquests fets s'esdevenien a
començaments del 2001.
Posteriorment, en el 2002, el
col·lectiu d'estudiants Alternativa L'Estel
em convidà a unes trobades que, damunt la
història de la transici ó, es feren a la
Universitat de Lleida amb participació de
Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M.
Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader,
Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui
signa aquest article. El seminari de la
Universitat de Lleida es titulava «La
transició als Països Catalans» i, com deien
els organitzadors, es tractava «d'apropar a
l'estudiant de la Universitat de Lleida a
una realitat passada i encara present com
és el procés de reforma política que va
portar de la dictadura franquista a
l'actual monarquia parlamentaria».
