Aquests quasi dos anys d'ençà el final
del Pacte de Progrés han estat anys de
reunions i contrareunions, sopars més o
manco oficials, conspiracions i travetes,
refundacions i «refundicions» dels grups en
teoria a l'esquerra de la socialdemocràcia
espanyola, de congressos i assemblees, de
batalles internes, de purgues per acabar
amb els partidaris d'una solució o una
altra de diferent... Hem vist de tot, però
mai, exceptuant el cas especial de
l'obligada dimissió de Mateu Morro,
hem pogut llegir o sentir cap anàlisi
sincera dels motius exactes de la desfeta
del Pacte de Progrés. Un Pacte
progressista, no ho oblidem, que, malgrat
les seves mancances i deficiències, malgrat
les conegudes covardies a l'hora de portar
a la pràctica els acords signats l'estiu de
1999, representava una autèntica esperança
pels sectors d'esquerra, nacionalistes i
ecologistes de les Illes.
Els
dirigents de tots els partits fracassats el
25 de maig, i ho hem escrit per activa i
per passiva, no saberen estar a les alçades
a les quals els havíem situat amb les
nostres mobilitzacions en defensa de la
terra i de la llengua, amb el vot
progressista i d'esquerra que els donàrem.
Durant més d'un quart de segle aquests
dirigents i la seva forma substituista
d'entendre la política havien contribuït a
desmobilitzar la societat civil de les
Illes i de tot l'estat. En dècades de
gestió del règim no han fet res per a
consolidar el teixit associatiu de la
societat civil. Ans al contrari, la
gestiniotis els ha fet oblidar el
combat pel necessari aprofundiment
democràtic de la nostra societat. Des del
temps de la restauració monàrquica de
finals del setanta, PSOE i PCE, per tal
d'asseure's a les cadiretes que els oferia
el franquisme reciclat, havien enterrat
tota forma de lluita per una democràcia
directa i participativa. Els assenyats
burocràtes d'ambdues formacions foren els
encarregats de barrar la memòria històrica
del nostre poble, estripant les banderes
republicanes en temps de la transició,
ridiculitzant les idees d'autèntic canvi
social, blasmant la lluita pel socialisme,
demonitzant les idees marxistes i
anticapitalistes...
Així i tot,
malgrat ser uns dirigents tacats per la
història de tants pactes amb la dreta i la
patronal, fórem molts els que pensàrem que,
qui sap, era una llunyana possibilitat, amb
una adequada pressió des de la base, des
del carrer, els podríem obligar a realitzar
algunes reformes favorables als interessos
dels sectors populars. Per això mateix
donàrem un suport crític al Pacte de
Progrés i defensàrem en tot moment les
mesures progressistes que es feren fins i
tot contra la covardia dels propis
dirigents del Pacte: cas de l'ecotaxa, per
exemple.
La derrota de la nostra
experiència, el fracàs d'uns dirigents que
en pocs anys ensorraven dècades
d'esperances populars, hauria d'haver estat
motiu suficient, si els quedava alguna
espurna d'honradesa, per a dimitir els
càrrecs, deixar de cobrar els bons sous i
les acostumades dietes, abandonar
definitivament la moqueta i el cotxe
oficial, reincorporar-se a la vida civil i
no posar mai més entrebancs a les
expectatives populars. Recordem que
perjudicar el poble és no saber conservar
el poder tan difícilment aconseguit;
perjudicar el poble és no avançar en els
acords progressistes de l'estiu de 1999;
perjudicar el poble és voler aprofitar-se
sempre i en tot moment sense dimitir pels
innumerables errors comesos...
Els
dirigents fracassats tant el 25 de maig de
2003 com en totes les convocatòries
electorals que s'han produït d'ençà aquella
data haurien de ser conscients del mal
irreparable que han fet. La seva dimissió,
el gest de deixar pas a una nova generació
d'esquerrans encara no cremada per dècades
de magarrufes i pactes secrets i no tan
secrets amb la dreta, hauria de ser la
prmera passa envers una renovació de la
vida política de les Illes. Res de bo pot
sortir del «reciclatge» dels experts en
renúncies i derrotes.
A hores d'ara,
en lloc de veure i constatar una autèntica
regeneració de les organitzacions que es
reclamen de l'esquerra, sembla que fan la
feina a l'inrevés.
