Les renuncies de la transició, la
«postmodernitat», el reialme cultural i
polític dels reaccionaris, dels cínics i
els menfotistes que hem patit aquests
darrers vint-i-cinc anys, afectà igualment
a autors com Alexandre Ballester que, roman
en silenci, tots aquests anys de la
transició. Com explica molt bé la seva veu
en el Diccionari del teatre a les Illes
Balears (pàgs. 75-77): «A partir de
1973, Ballester i molts dels autors
teatrals de la seva generació emmudiren.
Inicialment no encaixaren en una nova
manera de fer teatre, que negligia el
compromís polític i el teatre de text, i
apostava pels espectacles de creació
col·lectiva, basats en la improvisació, la
imaginació d'actors i sobretot de directors
i en la dramatúrgia visual».
Una
situació que es reflecteix en les meves
obres teatrals Acte únic, Els anys del
desig més ardent i en l'encara inèdita
Carrer de Blanquerna. Aquestes obres
consoliden un camí que ja s'havia iniciat
amb Homenatge a Rosselló-Pòrcel
(Alacant, Diputació d'Alacant, 1985).
En Els anys del desig més ardents hi
trobàrem molt poques concessions als
convencionalismes teatrals dels autors més
adotzenats. Seguidors com som de les
teoritzacions i propostes dels
situacionistes, ens interessen un textos
oberts a la improvisació, a la música, a
tota mena d'experimentació formal en una
línia de revolta contínua.
Com ja hem
escrit una mica més amunt, aquest camí de
reflexió teatral s'inicia amb el premi
«Ciutat d'Alcoi 1984», aquell Homenatge
a Rosselló-Pòrcel que, en temps del
socialisme felipista no volgué portar als
escenaris el PSOE palmesà. L'obra era això:
una obra poètica, una proposta
d'investigació en camí de recuperar totes
les possibilitats de la veu humana, la
música i, en certa mesura, la mímica.
Més que la influència a Piscator i
Brecht, en aquestes obres que comentam hi
ha molta més influència del teatre de
l'absurd, de Beckett, Ionesco i Adamov que
a qualsevol altra proposta
teatral.
De totes maneres, com escriu
Xavier Fàbregas en la seva introducció a
Teatre català d'agitació política (pàgs.
5-12), mai no hem d'oblidar que «en un
sentit lat podem afirmar que tot teatre és
polític en tant que manifesta un interès
per la circumstància de l'home, pel lloc on
aquest es realitza i desenvolupa, o sigui,
per la polis; fins i tot quan el teatre
pretén de defugir aquesta circumstància no
fa més que prendre una posició, i una
posició ben significativa, davant la
realitat de la qual sorgeix i a la qual
s'adreça».
Es per això que pens que,
malgrat que Els anys del desig més
ardent (o abans Acte únic) són
experiències de la més pura investigació
escènica, mai han estat escrites
deslligades d'una preocupació ben concreta
envers, com diria Fàbregas «la realitat
immediata que el lliga [al teatre] molt
estretament amb els batecs de la història».
I, que pot haver-hi de més «polític» que
una crònica poètica de la mal anomenada
«transició», la restauració borbònica
espanyola?
Llorenç Capellà escriurà
igualment un teatre molt diferent al meu
però potser bastit des de les mateixes
coordenades personals de desencís de com ha
anat la transició. Em referesc a
Pasdoble, l'obra que obtingué el
premi Ignasi Iglesias i que va ser
publicada el 1985. Es, conjuntament amb
Un bou ha mort Manolete una
de les obres més significatives del teatre
mallorquí contemporani.
En el cas de
Llorenç Capellà, els comentaristes sí que
reconeixen aquesta influència de l'absurd
quan escriuen, en el Diccionari del teatre
a les Illes Balears: «La seva producció
dramàtica [de Llorenç Capellà], amb ressons
expressionistes i influïda pel teatre de
l'absurd, enllaça amb el segon cicle
narratiu i incideix en els temes de la
incomunicació i la mort». No sé sap encara
per quines estranyes circumstàncies,
aquests mateixos estudiosos no saben
aprofundir com pertoca en obres bastides
des d'unes mateixos coordenades
generacionals, culturals i polítiques. Però
són les contradiccions a les quals, des de
fa molts d'anys ja estam
acostumats.
Les modes són canviants.
Ahir la influència podia ser «brechtiana»;
avui, pot tornar l'intimisme o a
l'espectacle que prova de navegar
descontextualitzat políticament, però...
quina feinada més inútil provar de portar
als escenaris quelcom «descontextualitzat
políticament»! L'home, l'autor teatral,
s'amagui rere la coartada que vulgui,
tanmateix no deixarà de ser un ésser
condicionat i determinat per la
història.
