Sovint em deman qui treu profit de les
bregues entre PSM, ERC i UM. D'on surten
les gelosies, les ferotges batalles que
enfronta autodeterministes (PSM),
regionalistes (UM) i independentistes
(ERC). És evident que entre PSM i ERC hi ha
problemes que vénen d'antic. En un passat
recent, molt abans de la «normalització»
portada a terme per Bernat Joan i el
seu equip, els elements d'extrema dreta que
hi havia dins ERC (i que en el seu moment
foren expulsats per racistes i antipartit)
s'entestaren a criminalitzar Mateu
Morro, Sebastià Serra i Pere Sampol per
«comunistes». En les més diverses
publicacions on escrivien els portaveus
d'aquesta demencial extrema dreta, la
mateixa que enlairava i enlaira el corrupte
Gabriel Cañellas com a
«nacionalista», retreien als tres dirigents
del nacionalisme mallorquí el fet que en un
passat llunyà havien militat en partits
antifeixistes i
marxistes.
Sortosament l'ERC d'ara
mateix ja no té res a veure amb aquest
reaccionarisme del passat. Però no sé
encara per quines estranyes circumstàncies
les bregues, d'un altre tipus evidentment,
encara hi són presents, i la necessària
col·laboració entre forces que es reclamen
del nacionalisme no acaba de funcionar.
Aquests darrers temps he llegit molts
d'articles contra ERC procedents de l'àrea
propera al PSM. A primera vista les
asseveracions d'un Pere Sampol, de David
Miró, Antoni Llompart o del meu bon
amic Miquel Àngel Maria Ballester,
poden semblar reals i assenyades. Ningú no
dubta dels problemes realment existents per
a negociar possibles candidatures
conjuntes. Les ferides obertes durant els
darrers anys potser encara són vives entre
molts dirigents i militants d'ambdues
formacions. A més a més hi ha les gelosies
normals produïdes per la lluita per un
espai electoral quasi idèntic. Crec, i ho
puc dir des de la col·laboració activa que
des de fa molts d'anys he mantengut i
mantenc amb el PSM, que al PSM li passa una
mica el que li succeïa amb les seves
relacions amb els Verds, l'ecologisme
illenc.
Hi hagué una època, que
segurament acabà amb la inauguració de la
incineradora de Son Reus, que ningú no
dubtava de l'ecologisme dels pessamers. De
cop i volta tot mudà quan, per continuar en
el poder, Maria Antònia Munar els
exigí dir sí a la incineradora. I el PSM
acceptà els dictats de PSOE i d'UM (que
aleshores, molt abans del Pacte de Progrés,
ja eren en estreta col·laboració). El
resultat el coneix tothom; prop de dos mils
vots perduts en el 1999 i un diputat menys
per al PSM. En el 2003, els vots perduts
foren més de deu mil, més del vint per cent
de l'electorat del nacionalisme
d'esquerres.
Els resultats de les
passades eleccions europees demostren
clarament un espectacular augment dels vots
d'ERC. ERC a Mallorca, amb 5.844 vots
aconseguits supera a les totes Izquierda
Unida, que només n'ha aconseguit 4.722.
ERC, doncs, superant Izquierda Unida queda
com a tercera força política de les Illes.
Cal recordar igualment que ERC ha obtengut
més vots que UM i PSM a quatre municipis
mallorquins (Sineu, Sóller, Felanitx i
Manacor). Ha superat un dels dos partits
nacionalistes en altres 14 municipis de
l'illa mallorquina. Solament han faltat 83
vots a Palma per a aconseguir superar els
vots d'UM o PSM (PSM: 2.398; UM: 2.377;
ERC: 2.316). ERC també ha passat per davant
del PSM i d'UM en una vintena de les 56
barriades palmesanes.
Davant aquest
fet caldria posar seny i analitzar amb
calma els motius de la pujada d'uns i de la
davallada dels altres. Seny abans d'aixecar
la destral de guerra contra els companys
del mateix exèrcit. L'enemic és al davant,
en les trinxeres de la dreta; no és qüestió
de practicar el canibalisme i
l'antropofàgia entre nosaltres mateixos i
que aquestes virulentes bregues serveixin
únicament per a fer riure
l'enemic.
Els amics del PSM han de
ser prou madurs per a entendre el missatge
llançat per bona part dels seus electors i
actuar en conseqüència, amb el cap fred i
sense infantilisme forassenyat. El rival
principalissim del PSM no és ERC, ni a
l'inrevés. Barallar-se per uns mateixos
vots és suicida, i implica renunciar a
obtenir tots els altres vots, que queden en
mans alienes.
