Fer recompte de tot el que he escrit
referent al control, pactat amb el PSOE i a
vegades sense pactar!, que exercia UM
damunt el Pacte de Progrés, les
claudicacions d'aquells partits davant les
sorprenents iniciatives polítiques de
Maria Antònia Munar, ens ocuparia
molt d'espai. Si haguéssim de nomenar un
article fort, d'aquests sense cap mena de
concessions, podríem parlar, per exemple,
d'aquell que analitzava de forma detallada
(vaig estar tot un estiu estudiant els
decrets de Maria Antònia Munar en el
Butlletí Oficial!) els beneficis econòmics
que portava a UM la gestió del Consell.
L'article, llarg i dens i que vaig publicar
en dues parts en EL MUNDO/El Día de Balears
amb el títol «Munar i els càrrecs
polítics del Consell», és una de les
crítiques més punyents que mai s'han fet a
un dirigent polític mallorquí. No en parlem
de la denúncia dels fets protagonitzats pel
conseller de Medi Ambient, el senyor
Miquel Àngel Borràs, un personatge
que es construí un xalet en uns terrenys
declarats «Àrea Natural d'Especial
Interès».
Eren uns moments
especials. Amb Munar responsable del govern
de l'esquerra oficial, ningú no piulava.
Aleshores Maria Antònia Munar era el
polític de centredreta que, aliat amb els
sectors progressistes, garantia el Govern
de PSOE, PSM i IU-Verds. Cap intel.lectual
en nòmina s'atrevia a parlar de certs
incompliments, condicionats per UM, del
Pacte signat a l'estiu de 1999. Es
tractava, evidentment, de callar i cobrar.
La nòmina, el cotxe oficial i la moqueta
era l´únic que importava.
Maria
Antònia Munar, polític d'excel.lent
memòria, començava la presentació de
Literatura mallorquina i compromís
polític, precisament amb aquestes
paraules: «Miquel López Crespí és un dels
periodistes i escriptors que més m'ha
criticat». I, per acabar d'arrodonir aquest
sospitós i problemàtic inici, afegí: «...i
es defineix com a marxista». «Bé», vaig
pensar, «ara comença la descàrrega de
l'artilleria pesant».
Els escriptors
nacionalistes d'esquerra ja estam prou
acostumats a tota mena de campanyes
rebentistes en contra nostra per part de
l'innombrable exèrcit d'oportunistes i
aprofitats que hem hagut de patir durant
tots aquests anys de lluita contínua en
defensa de la veritat. Qui no recorda la
campanya de pamflets, calúmnies i mentides
en contra meva i de la meva obra que ordí
l'excarrillisme illenc l'any 1994? N'he
deixat constància escrita en el llibre
Cultura i antifranquisme que publicà
Edicions de 1984 de Barcelona, l'any 2000
(vegeu el capítol «Els mallorquins, de
Josep Melià, en la lluita per la
llibertat», pàgs. 87-98).
Per a
sorpresa meva (encara hi ha coses que em
sorprenen!), la dreta munarista
(qualificada de centrista per l'esquerra
oficial durant els vuit anys que han gaudit
de les substancioses nòmines del poder) no
va caure en cap de les provocacions de
certs representants, evidentment els més
sectaris i dogmàtics, dels que usurparen el
nom de l'esquerra autèntica en temps de la
transició.
La presidenta del
Consell de Mallorca, en presentar
Literatura mallorquina i compromís
polític: homenatge a Josep M. Llompart
va dir, entre moltes altres coses, dins
un absolut respecte a l'autor, al llibre i
a les idees d'esquerra que hi són
exposades: «L'autor aporta dades que
serveixen per descobrir la realitat dels
nostres lletraferits més compromesos.
Mitjançant un llenguatge directe,
converteix l'obra en una eina de consulta
per a lectores i lectors que desitgen
descobrir una realitat de Mallorca que
encara desconeixen i que poden o no
compartir, però que els ajudarà a
comprendre els compromisos polítics dels
seus literats mallorquins. 'Recoman la
lectura del llibre a tothom, ja sigui per
obtenir noves dades o reprendre les
oblidades sobre la nostra cultura, com per
fer-ne una lectura crítica de les seves
opinions agosarades i provocadores de tot
tipus de sentiments. De ben segur que qui
llegeixi el llibre no en quedarà alié.
Esperem que obres com aquesta serveixin per
conscienciar el poble de les malifetes que
hem patit i per mesurar la importància
d'aquest escriptor compromès amb el
país».
