M'atreviria a afirmar que ja som en un
nou cicle històric, una nova època de la
política espanyola i de les Illes. La
transició, és a dir, la restauració
borbònica de finals dels anys setanta, es
consolidà mitjançant la destrucció i sobre
les ruïnes del moviment obrer i popular de
finals de la dictadura. Els pactes entre
l'esquerra oficial i el franquisme reciclat
portaren a la desaparició gairebé total de
l'esperit republicà, dels partits marxistes
revolucionaris, de les experiències de
democràcia directa tipus Vitòria l'any
1976...
Els mitjans de comunicació es
cansaren de riure's de partits que, com el
PTE i ORT plegats, només obtingueren
cinc-cents mil vots, és a dir, quasi els
mateixos que ha obtengut en les passades
eleccions Izquierda Unida. A les Illes, el
conjunt de vots dels diversos partits
d'esquerra alternativa sumava,
aproximadament, els vuit o nou mil que ara
han tret Esquerra Unida, el PSM, els Verds
i ERC. Els mil dos-cents o dos mil vots
eren el normal, sense diners per a
la campanya, sense mitjans de cap tipus,
per a organitzacions com el POSI, l'OEC o
les diverses tendències del trotsquisme.
Grosske, Cámara i Miquel Rosselló
han tret a Palma els mateixos vots que
qualsevol grup de l'esquerra revolucionària
d'aquells anys.
Ningú no es demana
com ha estat possible aquesta davallada tan
espectacular i com costa tant a les
burocràcies dirigents diggerir la nova
realitat. Per quins motius s'ha consolidat
el bipartidisme PP-PSOE fins al grau que
contemplam ara mateix? El sistema... ja no
necessita «ajudants»? En el passat PCE i
PSOE s'ocuparen de demobiltzar el poble,
foren els encarregats de fer la feina bruta
que, per manca de credibilitat, no podia
fer la dreta. Es tractava d'acabar amb el
protagonisme del moviment veïnal, de
desprestigiar les idees marxistes,
republicanes, antisistema que hi pogués
haver en la societat. El gran moviment
sociopolític existent fou dividit i
manipulat; els corrents crítics i
renovadors foren expulsats dels sindicats.
Si abans el procés de liquidació dels
aspectes rupturistes del moviment popular
anà a càrrec principalment de PCE i PSOE,
ara el règim es veu amb força per a iniciar
la nova etapa exclusivamebnt amb la
participació conjunta de PP i PSOE, sense
necessitat dels «minoritaris», els
extraparlamentaris del proper
futur.
Pel que veiem, sembla ja no
són necessaris els grupets del 3,25% del
2,35% dels vots. De cop i volta totes
aquelles organitzacions que s'havien
instal·lat còmodament en la gestió del
sistema, els que durant un quart de segle
anaren amollant les amarres dels seus
principis fundacionals i la ideologia que
els féu ser el que eren, es troben amb un
peu a fora de les institucions que amb
tanta valentia i honradesa han defensat. En
un passat recent, les hemeroteques són
plenes d'articles al respecte, hi hagué
advertiments que ningú no va escoltar.
Semblava que tots els dirigents,
tant els de primera línia com els de
segona, havien enfollit totalment i
absolutament. Era un horrorós panorama
postmodern on l' únic que comptava era
l'adaptació al règim sorgit de la reforma
de finals dels setanta. Fornades de iupis
amants de la camisa d'importació, la gran
fotografia en color, el cotxe oficial, els
viatges, els bons sous i la manca de
principis s'ensenyorien de molts llocs de
direcció. Es continuava demonitzant els
autèntics principis de canvi i justícia
social. Aquesta esquerra oficial enlairava
intel·lectuals postmoderns quan no
reaccionaris de provada pràctica en aquesta
feina. Les idees republicanes, ecologistes
i autènticament socialistes eren escarnides
contínuament com en els pitjors anys de la
transició. No existia cap autocrítica.
L'únic que es valorava era la quantitat
d'endollats que cada partit podia situar a
recer del poder. L'oportunisme més barroer,
la vulgaritat i la ignorància en tots els
camps -literari, polític...- campava arreu,
i una cort de servils i menfotisties, ben
pagats per les arques institucionals,
lloava a qui comandava i repartia sous i
privilegis, condemnant a la marginalitat
els pocs intel·lectuals que ens atrevíem a
dissentir o a explicar que aquell no ens
semblava el camí més correcte per a anar
bastint un país, la consciència d'un poble.
El somni s'ha acabat. De cop i volta el
sistema ja no necessita els «petits».
