L'onze d'abril de 1977, la burgesia, els
sectors reformistes del franquisme d'acord
amb els EUA (i evidentment, amb la CIA),
legalitzaven el carrillisme espanyol (PCE).
Ara tothom s'entesta, sense tenir en compte
la pràctica històrica de partits i
organitzacions, a afirmar que només hi
havia (i hi ha) uns «comunistes», i
aquests, precisament, són els carrillistes
i els seus hereus.
En temps de la
transició, els «altres comunistes», l'OEC
per exemple, no vèiem tan pròxima la nostra
legalització. Els partits comunistes que no
acceptàvem la reforma érem sistemàticament
silenciats i marginats. Premsa, ràdio i
televisió no en volien saber res, de
comunistes i republicans. Ja en aquella
època els poders fàctics havien pactat que
el PCE carrillista, que com tots ja havíem
imaginat, seria l'únic partit amb etiqueta
de «comunista» que es podria presentar
legalment a les eleccions del 15 de juny.
Els altres partits comunistes (OEC, PTE,
MCE, POUM, AC, etc.) ens hi hauríem de
presentar camuflats sota la ficció d'unes
agrupacions d'electors. Començava la «gran
farsa». L'oblit de la història.
La
dreta reconeixia com a «comunistes»
precisament els hereus dels que havien
liquidat el moviment comunista
internacional. S'oblidaven les execucions
massives de bolxevics a l'URSS per part
dels botxins de Béria; no havia
existit la liquidació dels grups
autènticament marxistes de l'estat espanyol
com el POUM, els militants del qual, al
costat de centenars d'anarquistes o simples
militants d'esquerra sense partit, foren
executats pel PCE-PSUC en temps de la
guerra civil o lliurats a la Guàrdia Civil
pels homes de Santiago Carrillo en
la postguerra franquista. Llibres cabdals
com La Revolució traïda de Lev
Trostki o Homenatge a Catalunya de
George Orwell eren -i són!-
sistemàticament oblidats pels historiadors
afins a les burocràcies del PCUS i del PCE
espanyol. Andreu Nin, el dirigent
marxista català, assassinat a una presó del
PCE a Madrid, no havia existit mai o, com
abans Trotski, Bukharin, Radek i la vella
guàrdia de la Revolució Soviètica, «eren
agents de la Gestapo hitleriana». Els
comunistes de les Illes (OEC) havíem fet el
joc al franquisme policíac. Brutor i
mentida que un ex secretari general del PCE
mallorquí dels anys setanta encara signava
públicament l'any 1994.
El dia de la
legalització del PCE, Carrillo va
entronitzar la bandera de Franco en
la primera reunió legal que feia el Comitè
Central d'ençà la guerra civil. Fent tornar
monàrquics uns militants fins aleshores
republicans; atacant el marxisme
revolucionari i rebutjant l'herència dels
grans clàssics del socialisme; destruint el
que restava de partit dels treballadors per
a convertir el PCE en un simple front
electoral democràta-radical sense cap mena
d'unió amb el comunisme; propiciant -com es
veuria de seguida- la signatura de tota
mena de pactes antipopulars (Pacte de la
Moncloa, que carregaven damunt l'esquena
del poble tot el pes de la crisi
capitalista); desgastat per haver estat
anys i més anys lluitant contra les
experiències més avançades del moviment
obrer (la democràcia de base, el
consellisme, la unitat obrera enfront la
divisió sindical); demonitzant els
nacionalismes democràtics de l'estat amb
l'acusació de ser «moviments burgesos i
petit-burgesos»; lluitant aferrissadament
per fer oblidar l'heroica lluita
guerrillera dels anys cinquanta i seixanta
contra el feixisme... el carrillisme poca
cosa podia fer ja en favor del sistema que
no hagués fet en el passat. La seva
legalització era el pagament que el sistema
donava pels seus inestimables serveis a la
causa de la consolidació de la reforma del
règim.
¿Es pot, doncs, continuar
qualificant de «comunistes» qui,
precisament, ha estat capaç d'enterrar les
millors tradicions del moviment obrer? El
Manifest Comunista ja explicava ben a les
totes que «comunista» només ho era aquell
que ajudava de veritat en la lluita contra
l'estat de coses social i polític existent.
