Sovint, en aquest darrer quart de segle
que ha seguit a la restauració de la
monarquia, en veure tants canvis de camisa,
l'enlairament continuat del nombrós exèrcit
de cínics i menfotistes, ens hem demanat
per l'origen de l'oportunisme i la manca de
principis dins molt del personal que ens
mal governa, siguin, els vividors del
romanç, de dreta o de l'esquerra del cotxe
oficial i la poltrona.
Marx i
Engels, en carta a Bebel, Liebknecht
i Bracke escrita el 1879 deien, parlant de
certs demagogs: «No renuncien al programa;
l'únic que fan es ajornar la seva
realització concreta... per temps
indefinit. Accepten el programa, però és
una acceptació trucada de bon començament,
ja que no és una realitat que ells hagin de
fer efectiva, seguir-la tota la vida.
S'accepta de boqueta el programa... però
per a deixar-lo per herència als fills i
als néts. Mentrestant tots els seus
esforços es dediquen a banalitats
infinites, a apedaçar el règim capitalista
intentant donar la impressió que es fa
alguna cosa, sense atemorir mai la
burgesia».
Els escrits dels clàssics
del socialisme referents a l'oportunisme de
certs sectors de l'esquerra oficial són
innombrables. La dirigent de la
Corriente Roja de Izquierda
Unida Angeles Maestro, en parla
també en parla de l'oportunisme de dels
dirigents del PCE en temps de la transició
i dels d'ara mateix. En l'article
«Subalternidad al PSOE y voto útil: la
tenaza definitiva», Angeles Maestro explica
que ha estat precisament aquesta necessitat
de fer-se «respectables», de ser
«políticament correctes» el que, des de la
famosa transició, va anar diluint el
missatge del PCE en el no-res actual. La
dirigent de la Corriente Roja
afirma que els carrillistes en un recent
passat, i els dirigents de Izquierda Unida
en l'actualitat, han aconseguit el que «no
pudo conseguir la guerra, ni el exilio, ni
los más de 200.000 asesinados tras el uno
de abril de 1939, ni la cárcel, ni el
terror, lo consiguió la entrega del tesoro
político y organizativo tan duramente
construido a lo largo de la dictadura, a
cambio del ingreso de un puñado de
dirigentes en la 'gobernabilidad'».
Un amic meu, que fa feina per l'esquerra
alternativa, em diu que hi ha encara un
estudi per fer. Provar d'analitzar, des de
la transició, el que han cobrat els
menfotistes per fer el que han fet. Aquest
amic té una frase famosa que defineix ben
clarament l'essència de l'oportunisme. La
frase, en referència a si els polítics
professionals creuen el que prediquen o
simplement reciten un discurs a les ordres
dels poders fàctics de sempre, és aquesta:
«S'ho creuen o s'ho
cobren?».
Recentment el web del
Departament de Governació de la Generalitat
de Catalunya, fent un gran servei al
ciutadà, ens ha permès endinsar-nos en el
«preu» que el poder atorga a molts
d'intel·lectuals i polítics oficials. En la
llista dels 223 assessors «secrets» de
Pujol hem trobat un famós escriptor
que durant aquests vint anys i busques de
pujolisme s'ha fet més que ric blasmant
contra el necessari compromís de
l'escriptor amb la seva societat,
ridiculitzat els intel·lectuals d'esquerra,
demonitzant les idees d'autèntic canvi
social i cultural. Aquest escriptor cobrava
oficialment vuitanta mil euros per a
defensar les idees polítiques i culturals
de la dreta. Vet aquí, descobert, l'origen
de les concepcions ideològiques de molt del
personal que ens envolta. Ara, seguint
l'exemple de la Generalitat principatina,
ens mancaria saber el que han cobrat i
cobren els intel·lectuals i l'exèrcit
d'assessors i endollats del PP o del PSOE
quan governava Felipe González, aquell que
primer deia que OTAN, d'entrada NO i de
seguida ho canvià per l'entrada
SÍ.
Seguint les reflexions del
company de l'esquerra alternativa o de la
dirigent de Corriente Roja de
Izquierda Unida quan parlava de
l'oportunisme de la direcció del PCE en
temps de la transició, ens manca estudiar
quants diners cobraren dirigents del tipus
Carrillo i CIA per abandonar la lluita per
la República i el socialisme o per signar
els antipopulars Pactes de la Moncloa.
¿Quin sou tenien els dirigents sindicals
que feien callar i expulsaven de CCOO i
d'UGT els corrents d'esquerra
revolucionària, els partidaris de
l'essembleisme i de donar tot el
protagonisme a la base?
