Llorenç Capellà, a part d'una obra
literària d'importància prou reconeguda, és
un dels autors mallorquins que més han fet
per servar la memòria de la sangnant
repressió del franquisme i els seus
intel·lectuals (entre ells, els germans
Villalonga) damunt el nostre poble. Hi ha
moltes coses que m'uneixen a la vida i
l'obra de Llorenç Capellà. Vam néixer el
mateix any: 1946. I, el que és més
important: els nostres pares lluitaren
d'ençà l'any 1936 fins al 1939 en defensa
de la República i per la llibertat. Aquest
darrer fet, formar part dels vençuts, ser
fills de pares empresonats i represaliats,
crec que em fa copsar molts dels missatges
ocults de les novel·les, narracions i obres
de teatre de l'amic i company de dèries
nacionalistes i emancipadores en temps de
la transició.
Ambdós hem estat
sovint marginats pels comissaris
neonoucentistes que malden per controlar la
cultura catalana. Són els mateixos que ens
tenen vetat l'accés a determinades pàgines
culturals dels diaris, els mateixos que ens
exclouen d'algunes enciclopèdies
d'escriptors catalans. Comissaris que
durant més de vint anys han cobrat de CiU
per a marginar l'esquerra i ara, servils,
canviant-se de seguida de bàndol, s'apunten
al tripartit del Principat per a continuar
fent el mateix a sou del PSOE o de les
restes de l'estalinisme. La bandera sota la
qual fan de mercenaris és canviant, no
importa. Per a aquests successors del més
ranci reaccionarisme nostrat el que importa
és barrar el pas a l'herència
nacionalpopular i de resistència que
representen Joan Fuster, Andreu Nin, Joan
Oliver, Salvador Espriu, Gabriel Alomar o
Josep M. Llompart.
La influència de
la dictadura franquista damunt l'obra de
Llorenç Capellà és ben coneguda. Ara que
està de moda la literatura «sense
contingut», les excrescències dels
«exquisits», convindria recordar una de les
obres més importants de la narrativa
catalana contemporània: les novel·les,
narracions, drames i assajos de Llorenç
Capellà. Davant novel·les com El
pallasso espanyat (1972), Un dia de
maig (1972), Romanç (1973),
Jack Pistoles (1981), Ailòviu
(1984), Ai, Joana Maria (1987) o les
narracions més recents recollides en el
llibre 1920.
Llegint aquestes obres
ens trobam davant una seriosa actitud de
resistència vital contra la mentida i la
vulgaritat cultural oficial que sabem
condicionada per tota una herència familiar
de lluita contra l'opressió. És l'obra d'un
autor que en temps de la clandestinitat no
va romandre tancat en cap torre d'ivori.
Ans al contrari, en aquells lluminosos dies
d'il·lusions i esperances, trobàvem sempre
en Llorenç a qualsevol indret on es lluitàs
contra el règim del Generalísimo.
La investigadora Pilar Arnau, en l'article
«1968-1998: trenta anys de la narrativa de
la Generació dels 70 a Mallorca. Una visió
panoràmica», publicat en el núm. 806-807 de
la revista Lluc, situa Llorenç Capellà com
un des capdavanters d'aquesta generació
d'escriptors mallorquins. Escriu Pilar
Arnau: «Amb tot, caldria anomenar aquí els
novel·listes mallorquins que se solen
incloure dins de la Generació dels 70 (per
ordre alfabètic): Llorenç Capellà, Miquel
Ferrà Martorell, Guillem Frontera, Gabriel
Janer Manila, Miquel López Crespí, Biel
Mesquida, Maria-Antònia Oliver, Carme
Riera, Miquel Àngel Riera, Jaume
Santandreu, Gabriel Tomàs i Antònia Vicens,
quasi tots nascuts a la dècada dels
quaranta».
Una de les veus més
punyents de la nostra literatura era i és
la de Llorenç Capellà. Dos anys abans que
qui signa aquest article publiqui A preu
fet a l'Editorial Turmeda i tres anys abans
de guanyar el premi de narrativa Ciutat de
Manacor 1973 (que també seria publicat per
Turmeda l'any 1974), Llorenç Capellà
editava el recull de cinc narracions breus
titular No hi ha vent a la teulada.
Posteriorment publicaria El pallasso
espanyat (Premi Les Illes d'Or 1972),
Un dia de maig (1972) i
Romanç (1973).
Enmig del
protagonisme indiscutible de Blai Bonet com
a novel·lista (recordem El mar,
Haceldama (1959), Judas i la
primavera (1963) i, sobretot, Mister
Evasió (1969)), i del falangista
Llorenç Villalonga, Llorenç Capellà inicia
la seva prolífica carrera literària d'una
forma prou ferma i segura. I és, més que
res, El pallasso espanyat, el llibre
que ens sorprèn de forma immediata. La
guerra, tan amagada, tan poc tractada pels
escriptors que pogueren sobreviure a la
repressió franquista, entra, potent, dins
de la nostra literatura.
Amb
Llorenç Capellà som amics d'ençà finals
dels anys seixanta. Com hem escrit en el
llibre Cultura i antifranquisme
(Barcelona, Edicions de 1984, 2000), a les
darreries de la dictadura, malgrat la
creixent mobilització popular contra del
feixisme, eren molts pocs els
intel·lectuals mallorquins compromesos en
la tasca del nostre alliberament nacional i
social. L'etern conreu de la particular
torre d'ivori era el més normal dins dels
nostres lletraferits. Pocs eren els
seguidors de l'exemple de Bartomeu
Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Pere
Capellà o Josep M. Llompart. El més
habitual era el seguiment de l'exemple de
cinisme que representava Llorenç
Villalonga, el «mestre» d'una bona colla
d'escriptors que, sense implicar-se ni per
casualitat en el combat per la llibertat,
preferiren callar, anar a recer sempre de
qui tenia el poder, fos aquest econòmic o
polític.
