Quatre partits de l'esquerra oficial, el
PSM, EU, els Verds i ERC acaben de
formalitzar una coalició per a anar plegats
a les properes eleccions generals. Els
sectors progressistes hauríem volgut, i hem
estat els primers a deixar-ho escrit, una
plataforma unitària molt més àmplia, és a
dir, més oberta per la banda de l'esquerra.
L'esquerra social de les Illes demanava fer
més ampli i consistent el ventall unitari
de forces progressistes per a així fer
front a la dreta amb un mínim de garanties.
Moltes de les persones que donam un suport
actiu i crític a les idees de progrés i
canvi social pensam que, per desgràcia, ja
s'han perdut vuit mesos de feina bàsics per
a anar recuperant la confiança d'uns
determinats sectors de votants
nacionalistes, ecologistes i d'esquerra.
Però siguem optimistes. És aquest i
no un altre el material humà que tenim a
l'abast i, fins que no hi hagi una
autèntica renovació que sacsegi ben a fons
els fonaments de les lentes burocràcies
partidistes, ens haurem de conformar amb
l'existent.
Hauríem desitjat trobar
més dinamisme en la formulació de
propostes. Ben cert que en els propers dies
s'aniran veient amb més claredat les
implicacions d'aquesta mena d'aliances
electorals, molt sovint producte, més que
de la voluntat de lluita, de la por de
comptar els vots per separat. Ens hauria
agradat veure concretada (i ho hem demanat
des del fracàs del 25 de maig) l'autèntica
plataforma unitària de totes les forces de
l'esquerra social i cultural de les Illes.
Una Plaforma que, al costat dels partits
que es presentassin a les eleccions,
tengués al costat el suport actiu de
sindicats, organitzacions culturals i
ecologistes, el combatiu món de
l'antimudialització. Una gran Plataforma
que s'hauria d'haver començat a bastir des
del mateix moment del fracàs de l'any
passat. Es tractava i es tracta d'anar
recuperant la confiança de l'electorat. La
feina d'aquesta autèntica unitat política
contra la dreta podria haver començat a ser
activa a partir del setembre de 2003, amb
actes públics, presentació d'un programa
comú de lluita contra el conservadurisme,
debats oberts per a escollir els candidats
amb implicació dels més amplis sectors
socials.
Esperem que la nova
coalició sigui oberta a la crítica i la
participació i no tengui por del debat. Un
dels motius, entre molts d'altres, del
fracàs del Pacte de Progrés va ser la por,
la manca de valentia, el silenci obligat,
la demonització de la crítica positiva que
sortia des de les mateixes fileres de
l'esquerra i que anava advertint dels
errors comesos. No hi hagué prou sintonia
entre la base del Pacte i les burocràcies
dirigents. L'esquerra social sempre
demanava més informació, més compromís de
dirigents i alts càrrecs amb els seus
simpatitzants. Recordem que, a part dels
dirigents, el Pacte tenia a les
institucions (com ara té el PP) alguns
centenars de càrrecs que, pel que sembla,
tenien per norma -amb les excepcions de
rigor- no opinar damunt cap qüestió de la
nostra societat. No pensam solament en els
assessors de la presidència.
Cal
recordar les desenes de directors generals,
els càrrecs de confiança dels consellers,
les secretaries generals tècniques, els més
diversos responsables de les més variades
qüestions contractats per a tota la
legislatura o per mesos... I, què han fet
en defensa de les idees socialistes,
republicanes o ecologistes que en teoria
haurien d'haver defensat? Si exceptuam
algun article del president d'Antich o
d'algun altre conseller, el cert és que la
norma general dels centenars
d'intel·lectuals orgànics del Pacte va ser
donar la callada per resposta. A la gent
que havíem demanat el vot per a les
formacions progressistes ens sorprenia -i
ens sorprèn encara!- la manca de
sensibilitat vers el seu electorat.
Alguns, els més malpensats, diuen que així,
havent passat quatre anys sense opinar
públicament, després del fracàs del Pacte
han tengut moltes més oportunitats de
tornar a situar-se a recer de qui comanda.
No hi ha dubte que és molt més fàcil
col·locar-se aquell o aquella que ha callat
subtilment durant aquests darrers quatre
anys i, a l'inrevés, ho tendrà més
complicat el que ha encoratjat les forces
progressistes a ser coherents amb el que
havien signat per l'agost de 1999.
Ara es tracta d'arribar a la societat,
d'aconseguir fer renéixer un debat que
soterraren en un recent passat algunes de
les forces signants de l'acord. I, en
aquesta tasca de no baixar mai la guàrdia,
els republicans, els autèntics socialistes,
els defensors coherents de la nostra nació,
tenen un paper essencial.
